dijous, 14 de març del 2024

Book stats 2022 i 2023

 Això de llegir, sovint té alts i baixos i durant els últims anys estava en la fase de baixos. No trobava ni el temps ni la motivació per a llegir llibres. Fins i tot durant el pandèmic quan tothom feia mil coses a casa, tampoc llegia. 
Però per motius de la vida, a la primavera del 2022 vaig tornar a arrencar amb força. Amb tanta força que al final vaig optar per fer el que feia de jovenet, una llista. I aquí penjo un petit anàlisi per a tenir un record curiós i ganes de seguir.

2022 i 2023: llibres llegits; 47.

D'autors britànics: 19

D'autors catalans; 12

D'autors USA; 6

D'autors italians; 4

D'autors poloneses; 1

Moldavia; 1

Australia; 1

Finlanda; 1

Belgíca; 1

Dinamarca; 1

(Espanyols; 0)

...

D'autores (dones): 35

D'autors (homes): 12

dissabte, 17 de febrer del 2024

Vint-i-vuit anys de vegetarianisme a les Terres de l'Ebre

 La història de vint-i-vuit anys de vegetarianisme estricte a les Terres de l’Ebre. 

  Rebobinem la cinta i comencem al principi... quan jo vivia a Anglaterra i encara anava a l’escola i institut, pos, com molts anglesos, no li donava gaire importància al tema del menjar (no era el que ara diem un ‘foodie’) ni m’agradava especialment la carn. Quan vaig anar a la universitat i em tocava cuinar i fer la compra, en seguida vaig veure que evitant comprar carn, estalviaria un munt de diners. Un plat de pasta bullida sense res, unes pataques amb col, arròs tot sol ..., de sobte vaig trobar una manera de poder sobreviure amb els pocs diners que tenia, i fins i tot podia invertir els diners sobrants en els estudis o en altres coses més interessants (o sigui, en llibres, cinema tres cops per setmana, un concert setmanal, cervesa...). Per tant, igual passava setmanes sense tocar la carn, però tampoc era vegetaria ja que de vegades em permetia el luxe de menjar el Maxi-Grill al bar de la universitat. Costava una lliure per un ou fregit, cansalada fregida, salsitxa fregida, xampis fregits, i una llesca de pa fregit. Boníssim i no calia menjar res més en tot el dia! O comprava algun fish ‘n’ chips en dies especials!

  En acabar la universitat, a l’estiu del 1988, em vaig preparar per a fer el famós ‘any sabàtic’ que passaria a Terres de l’Ebre ensenyant anglès i al setembre 1988 ja hi era aquí. Els primers dos anys aquí, vaig menjar ‘normal’ – o sigui, de tot. Paelles, ternasco, plats de carn i de peix, marisc, provava de tot el que hi havia. Però era una mena de traca final, perquè la veritat és que els anys menjant poca carn m’havien sentit millor en qüestió de salut, i a més a més en qüestió de diners (ser ‘veggie’ és un ‘xollo’ econòmic si cuines tu a casa). També a la universitat havia començat a conscienciar-me sobre la crueltat que patien els animals a les granges-fàbriques després de converses amb molts amics veggies i haver-ne llegit tant. Ja em rondava pel cap fer el pas. I és que a Anglaterra, ser vegetaria és molt fàcil, i des de fa molts anys. Cada bar, restaurant, fast food (KFC, MacDonald’s...), botiga, a casa de tothom... sempre hi trobaràs opcions per a vegetarians sense haver de lluitar amb ningú ni donar explicacions. Per tant, encara que sabia que Catalunya seria diferent, a l’estiu 1990 vaig decidir dir prou i em vaig convertir en vegetaria (no en vegà).

   I llavors va canviar tot, per bé o per mal!

  Cuinar per un mateix a casa, cap problema. Però anar a casa d’algú (amics, estudiants, família) o sortir a menjar fora, de sobte tot es convertia en un malson. En aquella època els restaurants i bars ebrencs no en tenia ni idea de la cuina vegetaria. Fins i tot la majoria no sabien ni lo que era, perquè sovint m’oferien plats de peix o marisc. I evidentment als seus menús i cartes del dia, no n’hi havia res de res per a triar. Cada cop que sortia a menjar fora, passava pel rotllo d’haver d’anar a parlar en el cambrer o fins i tot amb el cuiner per veure que poden cuinar – si és que volien fer alguna cosa. De vegades, els amics menjaven un plat exquisit, i jo un entrepà de formatge. Quan no, el plat més habitual que et poden oferir és una amanida. Però una amanida amb tant de verd com si fos per a alimentar una família sencera de conills. Suposo que pensen “Hmm, aquesta amanida i truita d’un ou, li cobrarem al mateix preu que els entrants i ternasco que estan menjant els companys. Per tant, posem-li 4 kilos d’enciam”. I llavors quan t’arriba aquell plat gegant ple d’enciam, tomates, panís de llauna, ceba, olives, i els companys diuen “Oh, quina enveja tenim, que sa” mentre ells ataquen un plat d’arròs negre o una fideuada.... quina gràcia, ha ha. Però la gràcia es va perdent quan son els mateixos comentaris i acudits cada dia que menges amb algú, d’aquí a l’eternitat. Et converteixes en el centre de la conversa o la diana d’un ‘pressing’ constant a cada trobada.

  Mira, si surts en un o dos amics, pos, no sap tant de mal haver de discutir amb el cambrer per aconseguir alguna cosa com la famosa amanida, seguit per una truita, però quan surts en un grup o vas a una celebració i és un menú fixat, llavors has d’anar al restaurant dies abans per parlar-los i acordar alguna cosa. Tot molt complicat quan precisament no saps res de cuinar.

  Un dels pitjors moments és la Gran Boda Catalana. Aquells festins que es feien fa uns anys quan la gent (l’altra gent, vull dir, jo no) anaven sobrats de diners. Primer, has d’anar una setmana abans al restaurant a explicar al cuiner que ets vegetaria i ell, després de bufar molt, et pregunta que vols – com si tu sàpigues cuinar a aquest nivell. Li podries demanar uns canalons d’espinacs, o un pastis de nous i fruits secs, o qualsevol cosa mínimament elaborada però al final veus que ell està pensant més a l’estil ‘amanida + truita + 4 verdures bullides’ i au. Arriba el dia de la boda i tot està calculat com una operació militar. Quasi. Aconsegueixen servir 199 plats de marisc en 3 minuts, però encara tardaran 15 minuts en portar el meu plat d’enciam. Si reclames que et porten també els setrills d’oli i vinagre, pots esperar deu minuts més. Mentrestant, dotze persones a la taula que no conec de res m’expliquen l’enveja que tenen. Fan algun acudit. Em pregunten per què soc veggie i m’expliquen que cal menjar carn. Jo encara estic menjant el primer kilo de panís i ceba quan ells ja no tenen res al plat i estan cantant als nuvis. Quan jo acabo de pasturar, ells ja van per el segon plat, i  així continuem, barrejant la falta d’imaginació del cuiner amb la falta de ‘timing’ i de vergonya del restaurant fins que arribem als postres. Llavors el cambrer diu “No t’he portat res perquè ets vegetaria”... i au, a tornar a donar explicacions.... En fi.

  Quan els cuiners d’aquí (que han passat uns anys estudiant però sembla que no els han ensenyat mai que existeixen veggies o gent de certes religions o amb problemes de salut o al·lèrgies que tenen necessitats de dieta diferents) pensen que saben molt, mira, et fan un plat de verdures a la graella, o uns ous remenats en comptes d’una truita. Però quan no saben tant, pos, lo que hem dit: el plat d’enciam i a pasturar com les vaques.

  Més anècdotes. Vols sortir amb una classe d’alumnes per sopar? Primer, trobem un restaurant que pot fer un plat vegetaria. Una ronda de trucades i a generar embolics i maldecaps per a tothom que, com bons estudiants, volen quedar bé en mi però al final se senten malament perquè sempre falla alguna cosa.

  A més de la gent del dia a dia que no entén el tema, sovint (abans – ara no sé?) et trobes amb molts metges que tampoc estan informats i sembla que la solució per qualsevol qüestió de salut passa per la ‘necessitat’ de menjar carn o peix etc., la famosa dieta 'has de menjar de tot (en moderació)'.  Per tant, algunes visites al metge també es converteixen en una odissea.

  No oblidem aquella gent simpàtica que t’inviten a sopar, però primer t’expliquen el malament que ho han passat pensant en que poden fer, i et pregunten si no trobes que és molt egoista això de voler dir tu el que menjaràs o no a casa d’un altre. Llavors, un somriure i passem als acudits sobre el tema.

  O aquell dia que et preparen una gran sorpresa per un dia especial que no pensaves celebrar, però de sobte apareix un munt de gent i et planten un dinar sorpresa – acompanyat pels mateixos acudits i comentaris durant 2 hores; el dia que en teoria estan fent tot per a tu.

  Qualsevol esdeveniment públic, estil paella popular, o una baldanada per celebrar qualsevol cosa, fins i tot actes organitzats per les autoritats publiques o entitats i partits polítics que reclamen constantment la integració i multiculturitat, o el clàssic ‘pica pica’ per acabar una presentació... tots sense cap opció vegetaria.

  Per cert, m’he adonat que he començat usant el passat dels verbs però he escrit gairebé tot el text fins ara en present. Això és perquè realment no he notat gaires avanços en el tema en tots aquests anys [escric la primer versió d’aquest text al 2018, i aquesta revisió ara al 2024]. Ei, si vaig errat i ara tot és una bassa d'oli, m'alegro!

  Al 2018 vaig donar el tema per perdut. Ara no soc vegetaria ‘estricte’, sinó un ‘quasi-vegetaria', però igualment em fixo en el tema, i trobo que en molts aspectes continuem igual.

  Pel que sento dir, hi ha hagut un ‘boom’ de vegàns però a Tortosa i voltants (Terres de l’Ebre) deuen continuar trobant dificultats, tant ells com els vegetarians. Potser ara els cuiners tenen algun idea més si els hi demanes res, però no tots - i no tots en tenen ganes. Per exemple, sovint et pregunten/preguntaven, “Que vols que intentem fer-te?” Però el problema és que precisament un dels motius per a sortir fora a dinar és el de relaxar-te, i que t’ho cuinen uns altres, i no haver de pensar en que fer o debatre amb el cuiner les opcions que tenen. Si no posen unes opcions a la carta, malament rai.

  Al principi de ser vegetaria estricta, als anys 90, encara sortia a intentar menjar fora, perquè la joventut i ganes de passar-ho bé guanyen la batalla, però poc a poc et vas rendint. Tants anys remenant una amanida, doncs, al final ho deixes córrer, i et quedes a casa on menjaràs millor, cansat d’explicar a tothom perquè ets vegetaria, i de les bromes fàcils (“Hmm, que bona aquesta paella, segur que no en vols?” o “Aquesta vaca només ha menjat herba, així que la pots menjar”). Per tant, vaig entrar el nou mil·lenni menjant ‘verd’ a casa però gairebé sense sortir mai de casa si no fos per una obligació de la família. I tot això et pesa damunt al final, anys i panys ‘sacrificant’ una vida social ‘normal’ com la que veus que porta tothom, de gaudir d’un bon ambient i cultura gastronòmica sense trobades infernals i bromes pesades, pos, al final et poden fer mal a tu i a la gent que tens a prop.

  Ei, que no culpo tampoc a la gent (bé, una mica, sí!) per ser tan pesats. És tal com som en aquesta societat nostra; és més ‘divertit’ i fàcil fotre’ns dels altres o fer bromes fins al cansament. No saben que els veggies sentim els mateixos comentaris i mirades cada dia. A més, sense adonar-me’n originalment, resulta que vaig ser jo, amb aquesta decisió, que vaig obrir els braços i vaig cridar “Ei, soc diferent, feu el que heu de fer”. Suposo que un psicòleg ens podria explicar aquesta obsessió de la gent de ficar-se amb algú que fa alguna cosa diferent, malgrat no afectar-te a tu com a carnívor en absolut. Últimament, es veu més que mai això a les xarxes socials; només cal que algú digui “no cal menjar tant de carn” o “a aquest producte vegà, li posaré de nom ‘salsitxa vegetal’ ” per a provocar tota mena d’insults i ràbia. En fi.

  El fet de ser anglès (an Englishman in old Tortosa, com deia Sting) ha tingut pros i contres. Per una banda, és un comodí que pots jugar, el de “No, tranquil, faig això perquè soc anglès i diferent, i no et vull convertir a tu ni et puc contagiar”, però també és com si sumes dos frikades (en un moment que les frikades no estaven ben vists) i així quan no et peguen cops (verbals) per ser anglès, et peguen cops per menjar verdures, i acabes KO i desitjant que et passen la botella de vi abans que s’acabi...

  Amb la meva parella vam tenir el primer fill al 2003, i vam decidir fer diferents plats també a casa, uns de carn/peix pels xiquets, i alguna cosa a banda per a natros, i això també és complicat però que hi farem, si és una decisió meva. Costa, però es pot fer. El problema no és aquí a casa, sinó continua sent quan vols sortir de casa o et toca un esdeveniment o dinar de família o amics. No pots gaudir del fet cultural de compartir el mateix menjar i parlar-ne, o que tots dos triem dos plats diferents per comparar ("Mmm, que bona aquesta enciam – n’hi vols provar? Ah, tu també tens enciam."). Perds una part molt important de la vida i cultura catalana, de la qual la gastronomia i sobretot poder parlar-ne forma una part important. Per decisió pròpia, sí, teniu raó.

  Va, un altre exemple; ara fa uns anys que a Tortosa fan l’elogiada Ruta de les Tapes. Uns 30 restaurants on tothom surt a xalar cada nit, però no hi ha cap opció ‘veggie’. Els primers anys vaig prendre la molèstia d’escriure’ls als organitzadors proposant que almenys dos o tres ofereixen una opció, però res, em van contestar que això depenia dels restaurants – cosa que dubto ja que l’organització els posa un munt de normes per poder participar, i no els costaria res introduir aquesta norma. I no només per els 4 veggies que vivim a Tortosa; hi ha gent que triaria aquesta opció per gust, per salut, o per religió. Dubto molt, per exemple, que un musulmà o jueu puguis fer la Ruta de Tapes a Tortosa, i després tots ens omplim la boca amb la ‘integració’. I els Tasts de Vins; a quants tasts de vins pots anar, quants ofereixen un maridatge per a veggies? Un any vaig portar 2 vegàns, i jo, un vegetaria, a la Fira de Cervesa de Tortosa després d’haver confirmat en l’organització de que “Sí, segur, segur que hi haurà alguna cosa per menjar”. Pos, no n’hi havia res. I això cansa.

  D’anècdotes dels 28 anys de ser ‘veggie’, en tinc tants que no acabaríem mai; aquella amanida plena de tires de cansalada que, quan demanes si t’ho poden canviar, s’ho enduen, treuen la carn i et tornen a portar el mateix plat. El cambrer que et discuteix sobre si pots menjar tonyina. Les típiques olives que et posen a l’amanida vegetaria, plenes d’anxoves. Aquelles discussions eternes amb els companys de taula pesats sobre diferents bitxos de mar, si realment són animals o no. Escoltar els mateixos arguments cada any; “Mentre maten a xiquets en les guerres, no m’amoïnaré pels animals”, “Les plantes també tenen sentiments”, “Jo també soc vegetaria, però menjo carn en cap de setmana”, “No sembles vegetaria amb aquesta panxa tan gran”, “No hauries de menjar ous, doncs, o tenir un gos, o un cinturó de pell o matar un mosquit”, “Hitler també era vegetaria.”

  Així que, per diversos motius però principalment d’esgotament (en molts aspectes), ho vaig deixar córrer a l’any 2018. Vaig decidir sacrificar els meus principis i una forma de vida, per a guanyar en tranquil·litat. Havia decidit fer-me vegetaria pel bé dels animals, i el meu bé com a persona. Volia evitar o reduir, en el que jo podia, el patiment dels animals i la crueltat que exercim com a societat. Però tampoc pensava que això em condicionaria no solament el menjar que trio sinó gairebé tota la meva vida i relacions socials, convertint-me a mi (precisament algú força introvertida) en el focus de qualsevol trobada o conversa al voltant d’una taula.

Que he guanyat, baixant del vaixell del vegetarianisme estricte? Al principi (ara no, ja ha passat el moment) vaig sentir una mena de alleujament. Pots tornar a formar part de la societat – si vols. Pots gaudir de la vida cultural-gastronòmica en família, i en la vida social-cultural dels catalans, i facilites la vida a tu mateix i als del teu voltant. 

Que he perdut? Salut; estic més que convençut que l’opció veggie és molt més sa. Diners; menjar carn i peix, sobretot si busques opcions de qualitat o criats amb uns mínimes condicions i/o produïts localment, és molt car. Medi-ambient; crec que està prou demostrat que menjar carn no és una opció sostenible per a la població. Malestar intern; la crueltat i patiment dels animals va ser la raó principal per a prendre la decisió firma de convertir-me en veggie fa una pila d’anys, i això no s’ha acabat ni s’ha reduït.

  L’únic que puc fer per a dormir tranquil·lament ara és pensar que almenys he posat el meu gra de sorra durant 28 anys. Ningú és perfecte, com deia Osgood a Some Like It Hot, però almenys he fet alguna cosa. I continuo fent-ne de fet, però d’una manera ‘flexible’. Ara soc allò que alguns diuen ‘flexitaria’; continuo menjant i cuinant una dieta vegetaria el 95% del temps a casa però em permeto menjar carn i peix quan ‘cal’ o quan no hi ha més remei (fàcil) o quan vull reviure algun record, com assaborir els famós ‘fish & chips’. A més, continuo pensant que viure amb l’opció vegetaria o vegà és la correcta, si pots, i així ho explico a tothom qui em vol escoltar.

  Ah, per cert, aquí a les Terres de l’Ebre, sovint em donen l’argument de la caça. “Si no t’agrada veure animals maltractats en granges”, em diuen, “la solució és la caça perquè aquells animals han viscut contents i lliures fins que algú els ha pegat un tir.” Pos, no em serveix. Primer, no tots els caçadors mostren aquesta actitud tan simpàtica i afectuosa per evitar que els animals pateixen. I segon, promoure el fet que la gent pugui gaudir matant, per mi, és un tema que no entenc en absolut i no ens porta res de bo a la societat. Matant animals (o fent-los patir, fins i tot en nom d’una “festa” com es fa amb els bous), no només fem mal a ells sinó a natros mateixos.

  Així que, la conclusió: Dubtes de si fer-te vegetaria o vegà? Només cal mirar qualsevol documental de com tractem els animals a les granges o escorxadors per a sortir de dubtes. Concretament, si algú em demana consell a les Terres de l’Ebre sobre fer aquest canvi de dieta, els diria que ho proven malgrat tot el que acabo d'escriure! No tens res a perdre i sempre pots tornar enrere. També trobo que cada pas ajuda, per tant com a mínim pots treure certs elements de la dieta o fixar uns dies/espais on no menjaràs carn i a veure que tal. També diria d’evitar la moda del fato pre-preparat com hamburgueses vegetals pijos a preus desorbitats etc., i aprendre a cuinar coses bàsiques de tota la vida amb arròs, verdures i llegums. Sortiràs guanyant molt en el tema de butxaca. També recomanaria als restaurants i bars i cuiners ebrencs que anessin a estudiar i voltar uns mesos a Anglaterra on des de fa dècades el tema està tan normalitzat que la gent ni hi pensa. Simplement no donen importància al tema allà, és com si una persona menja pa blanc o pa integral, la seva vida no es quedi gens afectada per aquesta decisió. I, finalment, també proposaria als no-vegetarians que deixessen de fotre la tabarra cada cop que troben un veggie. Que deixen de  repetir els mateixos acudits i estereotips i actituds ‘mascles-alfa’ de lo important que és menjar carn. Que no escolten tant els arguments populistes anti-woke dels ‘usual suspects’. Que no facin aquesta mena de pressing o bullying sobre un tema que a ells no els afecta en absolut.

PD i disclaimer: amb aquest escrit caòtic, exagerat, pintat d’humor negre, i una mica repetitiu, he volgut ‘vomitar’ de cop tots els entrebancs i rotllos que m’han portat a abandonar el vaixell del vegetarianisme pur i també fotre una mica de canya. Però, abans d’acabar, també cal dir que estic molt content dels anys que menjava i cuinava verd. M'ha ajudat a tenir un punt de vista més empàtic del món en general i crec que de cara a mi i als animals, ens ha anat bé. Hem menjat (i mengem) uns plats exquisits a casa i en llocs no-ebrencs, i hem tingut unes converses interessants amb gent que sí que ho entén o volen entendre’l, i que ens hem cuidat mutualment!

(revisió lingüística i ampliació d’un article publicat al 2018)

diumenge, 13 de febrer del 2022

Eduqueu els fills #marfanta

 Article publicat originalment a la Marfanta 23/2/2020  i revisat-corregit al 2022.


L’any [2020] ha començat tal com va acabar l’any anterior, amb el mateix malson de notícies horroroses sobre abusos sexuals, coaccions, assetjaments, violència de gènere, violacions, morts… no passa setmana sense assabentar-nos d’un altre cas de violència contra les noies i les dones. Sembla ser que no hi ha manera d’aturar aquesta violència; és com si ‘acceptem’ com a societat aquests atacs continus contra les dones (sí, ja sé que 'acceptem' moltes desgràcies i horrors contra diversos grups de persones però avui vull centrar-me en aquesta). Potser simplement com a resultat del sistema que ens ha criat, la societat en general accepta com a ‘normal’ això de controlar, insultar o menysprear a les noies i dones. Tolerem, i fins i tot promovem, actituds masclistes o violentes dia sí, dia també, en les nostres vides. El que vull dir és que els casos més extrems que surten a les noticies són uns, però darrere d’ells n’hi ha molts més casos aparentment menys escandalosos que no són ni notícia, i darrere d’ells, una societat que accepta el menyspreu envers les dones diàriament i ho viu com a ‘normal’ i genera les condicions que donen pas a tot el que hem vist.

Per sort, hi ha molts moviments, entitats i associacions de dones que fa anys que treballen en això i evidentment en saben molt més del tema que jo, que simplement vull aportar el que puc (des del punt de vista privilegiat d'un home). Aquests entitats ajuden les víctimes, donen eines a noies per a saber què fer quan es troben en situacions abusives o perilloses, i treballen per a intentar que les lleis i accions judicials també posen de la seva part per a eradicar aquesta plaga. Una de les coses més importants que podem fer és escoltar-les i demanar que les donen els recursos i la difusió necessari, i també obligar les autoritats a prendre el tema seriosament.

Però els homes també hem de fer el que ens toca per acabar amb això. Massa cops sentim el ‘Val, això passa però no tots els homes són així’. Doncs, quan una dona camina pel carrer, com sap ella quins homes ‘són així’ i quins no? La sensació de no saber d’on vindrà el perill, el menyspreu, i la denigració és present tot el dia i més val que els homes ens ho fiquem al cap de que sí, que tots som el problema i ens toca actuar. Donar suport a qui ho necessita, parlar amb els homes que tenim al voltant, aprendre a detectar actituds masclistes etc., sense caure en el ‘mansplaining’ (definició: un home intentant explicar alguna cosa a les dones, quan de ben segur que elles ja en saben molt més que ell). 

He començat parlant de casos de noies i dones que pateixen atacs, abusos, etc. però hauria d’haver escrit ‘casos d’homes que ataquen i abusen…’, posant l’enfocament sobre qui realment és el culpable. Que sí, teniu raó, també hi ha casos de abusos i violència psicològica i física de dones contra homes, i de dones contra dones, i d’homes contra homes, i d'homes contra gossos, etc. si vols englobar tot, però no cal ser Einstein per a veure que els números canten i ens diuen clarament on tenim el problema més gros, i de lluny, tipus de 999 versus 1. A més a més, sembla que encara seguim un patró que fa anys que és així. Probablement des de l’època d’Adam i Eva. Per tot això, vull posar el meu petit gra de sorra que espero que serveixi per alguna cosa, com a mínim per a fer reflexionar a algun amic o conegut. 

Com podem frenar i revertir aquests actituds que estan tan estesos en la societat? Com podem fer que els nostres fills siguin la generació que acaben amb aquesta lacra? Com podem trencar el silenci  (perquè, malgrat els titulars, hi ha molt de silenci encara)? Doncs, començant pels nostres fills – i aquí vull dir precisament ‘fills’, i no pas filles. Pares, iaios, tios, germans grans – ja parlem amb els xiquets? Ja els eduquem sobre la importància del respecte, de la tolerància, del dret de tothom de viure tranquils, d’entendre el que són els maltractaments i evitar-los, amb exemples clars i concrets? Ja els expliquem que hem de redreçar alguns actituds com els estereotips home/dona, o insultar a les companyes d’institut, fer-les bullying, i criticar el seu aspecte? Ja tallem de soca-rel els acudits sexistes i els hi expliquem als fills que, amb segons quins comentaris o actes que fan la gent famosa o role models que surten a la tele, doncs, no anem bé? Els hi expliquem als fills que si continuem tolerant això, som una societat malalta, sense futur?

Una proposta. Com a professor, estic en contacte amb molts xiquets any rere any i veig que un dels temes que mai passa de moda és el futbol. Déu-n’hi-do la quantitat de xiquets que estan apuntats a escoles i equips de futbol, i la importància que té per a ells l’esport i els seus mentors. I si aquests entrenadors, uns petits Déus per a molts nois, també facin el paper d’educador? Els entrenadors són una gent als quals els xiquets tenen molt en compte. Potser l’àmbit del futbol masculí seria un espai on els xiquets sentirien que es pot parlar entre ells i amb l’entrenador, es crearien complicitats, i els nois tindrien la confiança per a parlar-ne, per a escoltar i reflexionar. I a mida que van creixent, qui sap, potser cada dia tindríem un comentari masclista menys, un acudit sobre violacions menys, un crit de ‘puta’ menys… Clar, això no és feina d’un dia ni feina de gent que no sap fer-ho. Per a arribar bé als xiquets, i trobar el punt de comprensió i complicitat amb ells, els propis entrenadors haurien de rebre una formació especial de part de les expertes per a començar. Potser aquestes comissions que es formen als nostres ajuntaments per a mirar de reduir la violència de gènere podrien organitzar cursets? Bé, deixo l’idea aquí. No sé si ja es fa en algun lloc, o si és factible o quins resultats donaria, però potser una campanya així ajudaria una mica. Tots hem d'obrir els ulls, veure allò que fa anys que les dones del nostre voltant saben molt bé, i posar de la nostra part i pensar en com podem ajudar si volem començar a donar la volta a aquest malson.

*BRIAN CUTTS és pare i professor.

*Aquest article és una revisió d’una entrada publicada originalment el 23 de febrer del 2020.



divendres, 28 de gener del 2022

Pain and suffering transformed into music and hope - Allison Russell

[a rough English translation of an article I have had published on a local Catalan news and culture website - link]

We were fortunate enough to hear the wonderful voice of Allison Russell singing live a few years ago in Elsecar, a small South Yorkshire village immersed in an economic and social crisis ever since the coal mining industry was closed down back in the 1980s. A village abandoned to its fate by the authorities in power and suffering from many social problems, dysfunctional situations, and a high rate of unemployment … but also a community of people who are fighting to get things back on track. Some years ago they converted many of the old mine buildings into sites for local shops, craft workshops, and tea rooms as well as using one for concerts. It was there that we attended a small folk festival in 2013 and by chance chose to see the (then relatively unknown to most of us) Birds of Chicago. We were, as they say, gobsmacked! The magical combination of the voices of the group’s leaders, Allison Russell and her partner (on and off stage) JT Nero, led us through a treasure trove of country, soul and folk music. As soon as the concert had finished, we dashed over to congratulate the singers, buy the CD and, of course, ask for their autographs!

Ever since then we have tried to keep a track on their work. Last year they announced that the group would be left on standby so they could concentrate on a solo project that Allison was working on, with the collaboration of JT Nero and a host of great musicians.

The resulting album Allison has created, Outside Child, is one of the best LPs we have heard in a very long time. Part of the inspiration behind the songs lies in the horrendous years of abuse Allison suffered as a child and teenager. But somehow, she has managed to transform this pain and suffering into a magical piece of art, a cry to resist and overcome. As we listened to the album, and read a few interviews with her, a variety of mixed feelings took over – impotence and helplessness, sadness and anger, but also surprise and hope in seeing how Allison has the strength to not just survive and overcome events which virtually destroyed her life, but to lay out a path of resistance in life, an example to give power and hope to other people trying to survive difficult situations.

Allison was born to a single mother with mental health issues. She spent her first years in foster care, I think, before returning to live with her mother at the age of 5 when the mother found a new partner. The “person” filling this role which should have provided love and stability was in fact an evil beast and he sexually abused Allison for the next ten years. Eventually, at the age of 15, in an act of bravery and self-determination hard to comprehend in one so young, Allison managed to flee the household and her attacker. A few years later, at the age of 20, she went back home to save her brother and report the ‘father/rapist’ (a white supremist, as she explains) to the police, managing to get him sent to prison for a few (too few) years.

The horrors of her childhood form the seed behind this work of art, but it is much, much more than a simple biography of Allison’s life. The songs bring together clear and forceful, no holds barred, lyrics with mystical and dream-like images, poetry and hope. As Allison states in interviews, rather than simply explaining the physical, psychological and sexual abuse she suffered, she aims to relate how she survived. The strength, optimism and hope within her, and how this all connects to the stories her grandmothers would tell her: her Scottish gran, explaining legends and traditional tales, and the mother of her biological father, from Grenada, with her stories of the generations of slaves dragged over from Africa. The result is an album full of tears and pain, magic and light, hope and resilience. At this moment in history, where we are talking more and more about the rights of minority groups, of women, of the LGBTI community, and serious problems such as racism and mental health, this is an album which deserves to be listened to with calm and attention. I would also add that, like certain novels, given the scope of the issues it deals with, perhaps as the listener grows older and more experienced, they may find more and more layers to these songs.

Musically, it is a breath-taking blend of soul, country and folk presented with the voice of an angel and lyrics which become pure poetry expressing raw feelings and emotions in a mixture of French and English. And the original touch of Allison’s clarinet solos add a pensive side to some of the songs.

The record has won plentiful praise and awards as well as three nominations for the Grammys and a mention in Barack Obama’s annual list of favourite albums! It looks like Allison is about to reap the success this record deserves but I’m also pretty sure that simply by creating this album and putting her thoughts into song, she has already succeeded.

A record to listen to from start to finish as it takes you up and down the rollercoaster of Allison’s life, through her suffering and the inner strength which enabled her to carry on. An album worth buying on vinyl or CD to read the lyrics and the introductions she has prepared for each piece. Nothing is out of place, every song is a gem. I won’t go over all of them here, though, as it’s best for you to discover them for yourself but if anyone’s interested in a little sample, here goes…

In 4th Day Prayer Allison sings about the days she left the hell of her house and managed to spend a few hours in the park, away from her adoptive father-rapist…

Old willow tree, it was my throne, till I went home,

Father used me like a wife, Mother turned the blindest eye,

Stole my body, spirit and pride,

 He did, he did each night...

“These are the best years of your life”,

 If I’d believed it, I’d have died.


The myth of the goddess Persephone symbolizes the story of how her life and mental health were saved. When Allison was 15 years old, she managed to spend nights away from home in the arms of her first lover, a girl from her high school class (I believe). The song shifts from the violence of the jackal (as she refers to the animal who mistreat her) to the tenderness of the first person to show her love, to return some sense to her young life. Eventually, the same year Allison managed to flee from home and  the rapist forever, even if it meant sleeping rough...

Blood on my shirt, two ripped buttons

Might've killed me that time, oh if I'd let him

He's slow when he's drunk, and he lost his grip on me

Tap tap tappin`on your window screen

Gotta let me in, Persephone

Got nowhere to go, but I had to get away from him

My petals are bruised but I'm still a flower

Come running to you in the violet hour

Put your skinny arms around me, let me taste your skin.


As well as finding salvation in the world of music, at the age of 19 Allison started work in the field of social care and help, working with women who have also suffered: mental health issues, drug addicts, prostitutes, victims of abuse and racism... she got to know many women living under the constant threats of society. The song All of the Women is dedicated to one of them, Shirley...

She's been a fixture as long as I've lived here
On the corner most every night for the last six years
When she's not there, I worry about her
I think of all of the women who disappear.


Last but not least, Nightflyer whose its poetic and bewitching lyrics represent more than any other song the message Allison wishes for us to go away with. She has resisted, she has survived. She carries within her the strength, empathy and courage of generations of women, a power she wants to pass on to her daughter and anyone else listening to this work of wonder which shines bright like a beacon in the darkness.


If you want to know more, this short event combining Allison's thoughts and songs is also well worth a listen!



diumenge, 29 d’agost del 2021

Creixent amb l'ELO #Marfanta

 Article publicat a la Marfanta 29/8/21 

Devia ser l’estiu del 1981, quan jo tenia 14 anys, i un matí després d’esmorzar em vaig armar de valor i vaig emprendre una caminada de gairebé dues hores, travessant camps de vaques i boscos, per a anar a la casa d’un miner forçut que no coneixia de res. El motiu? Setmanes abans havia comprat el meu primer tocadiscs (el meu propi, que només usaria jo, ja que com a família sempre n’havíem tingut un al menjador) i un dels primers LPs que vaig comprar tot seguit va ser el Time de l’Electric Light Orchestra (ELO) recent sortit del forn. 
En aquell moment només coneixia els grans èxits famosos de l’ELO de la segona meitat dels 70, però entre tots els LPs que podia comprar per a començar la meva col·lecció vaig optar per arriscar els diners en aquell LP sense saber-ne gaire de què anava. No teníem internet ni Spotify i només havia sentit el primer single del LP, Hold on Tight. En posar l’agulla al disc, em vaig trobar amb una sorpresa. Lluny de de les cançons que jo coneixia com Mr Blue Sky o Livin’ Thing, tenia entre les mans una mena de lo que es diu ‘àlbum conceptual’, un disc amb un fil comú lligant totes les cançons. Time ens regala lletres originals i estranyes sobre el futur, l’espai, els robots, i viatges a la lluna, tot embolicat amb música més electrònica que la de l’ELO més famós que jo coneixia. I em vaig enamorar del disc, des del primer minut fins l’últim.

Bé, tornant a la història… aquell estiu, un dels meus oncles, amb veure’m entrant a casa amb el disc Time a les mans, em va explicar que un company seu que treballava a la mina amb ell n’era un gran fan, i tenia tota la música de l’ELO si jo volia agafar alguna cosa prestada per a fer les famoses còpies en casset que abans es feien. Wow! Sense dubtar ni un moment, el tímid adolescent va decidir que aniria cap allà, caminant fins a casa seva per a estalviar els cèntims que hagués costat l’autobús. Aquell bon home em va deixar el box set (caixa recopilatòria) Three Light Years que inclou tres LPs; On The Third Day (1973), Eldorado (1974), i Face the Music (1975). Si ja havia començat a descobrir un nou (per a mi) estil de música amb Time, em vaig adonar que aquells discs tampoc eren com cap altre que havia conegut abans; un tipus de música plena de misteris i màgia per a investigar!

En aquests tres discs surten alguns dels èxits més coneguts del grup (Evil Woman, Strange Magic), però tornen a ser àlbums conceptuals, amb preludis, represes, fils conductors, cançons de 6 o 7 minuts plenes de moments instrumentals i  lletres estranyes que conten histories de mons màgics. En fi, als 14 anys en aquell moment jo estava més pendent de la música pop i els 3 minuts de fórmula fàcil, però de sobte vaig obrir els ulls – i les orelles – i em vaig endinsar en un nou món. 

A més a més, en aquell moment em vaig adonar del motiu darrere del nom que tenen, ja que des del seu començament el grup havia apostat per a fer una combinació d’instruments típics de rock i pop amb instruments de corda i de vent, sobretot amb violins i violoncels a dojo. M’encantava, però els amics de l’institut escoltaven els Specials, Blondie, Adam and the Ants, i tot el que sortia als 40 Principals de la BBC, i els més rockers estaven per AC/DC i companyia, i explicar el que jo havia trobat no era possible. En aquella època (i ara), qualsevol cosa que no es consideres cool podria ser motiu de bullying, (assetjaments i burles); a classe se’n fotien de qui fos només per haver comprat una certa marca de roba, portar ulleres, treure bones notes, o si li agradava música ‘del passat’ amb violins.
Així que, podíem parlar al pati, o a classe, dels Madness, The Police, The Clash, Blondie o, amb un grup reduït d’amics, fins i tot elogiant els grups americans com Journey o Boston, però l’ELO me’l guardava per a mi. Vaig arribar a aprendre’m aquests tres LPs (i el Time) de memòria. Vull dir que vaig arribar a aquell moment gloriós quan coneixes un disc tant que ja no només saps quina cançó ve després d’una altra, sinó que coneixes cada nota, cada paraula, cada respir.
Vaig gravar els discs en casset i vaig passar hores tancat a l’habitació copiant el logo del grup amb molt poca traça mentre els escoltava amb l’amplificador pujat fins al nivell 11. Però encara no havia trobat els èxits tan coneguts que havia sentit a la radio al finals del 70 i que m’havien quedat implantats dins el cervell. Com he dit abans, no tenia internet, ni coneixia ningú més que em pogués ajudar, i per tant va ser qüestió d’anar a la biblioteca a veure quins LPs em faltaven. I agafar-los prestats per a gravar-los, evidentment, ja que malgrat haver arreplegat algun dineret repartint diaris, no anava sobrat de diners. I, bingo, vaig trobar el New World Record (1976) amb algunes de les cançons que buscava com Telephone Line o Livin´ Thing. Un àlbum que em va confirmar que m’agradava cada pista de cada LP de l’ELO que sentia. 

Per tant, tocava baixar a la botiga a comprar un casset de la marca TDK en sortir de l’institut, afegint mitja hora a la tornada a casa, i a fer més gravacions, i a buscar ‘singles’ (senzills) de segona mà per a veure si tenia sort i trobava algun de l’ELO. A més a més, amb l’obsessió que ja tenia pel grup, mentre els amics aprenien l’alineació del seu equip de futbol preferit, jo sabia de memòria quin era el ‘dream team’ de l’ELO, els components del grup en la seva època dorada. Encara ho puc recitar sense necessitar tirar mà de la Vikipèdia. Bev Bevan, bateria; Richard Tandy, teclats; Kelly Groucutt, baix; Mik Kaminski, violí; Hugh McDowell, violoncel; Melvyn Gale, violoncel… i el gran Jeff Lynne. Lynne va ser cofundador del grup (amb Roy Wood), i el compositor de la música i lletra, cantant, guitarrista, i ocasionalment també tocava altres instruments. Vaja, el Lennon & McCartney d’un grup que molta gent ha comparat amb la qualitat i estil dels Beatles.

Després, trobaria al disc doble, Out Of The Blue (1977), la joia de la corona per a molts fans, un disc ple de meravelles de la música pop. Clar, jo ja feia tard, com és habitual en els meus despertars culturals, i els estava descobrint uns anys després d’aquest moment culminant de la seva carrera. Al principi dels 80 el món de la musica de primera línia ja havia canviat. La gent estava més pels nous estils que estaven brotant i aquell disc ja havia quedat una mica oblidat (com el grup), però Deu-n’hi-do! Us deixo un parell de joies d’aquest disc que encarna el seu moment més eufòric.

La gràcia de l’ELO, per a mi, es troba en la seva música, les melodies enganxoses amb unes combinacions instrumentals perfectes i sorprenents. La lletra, al meu entendre, no és gaire profunda, però sempre està ben feta, amb jocs de paraules i frases bastant millors i més originals que les d’alguns grups de pop, tocant temes o contant histories de punts de vista inesperats. 

L’altre LP que tenien a la biblioteca de Barnsley era el Discovery (1979). També tenia ‘hits’ que coneixia i que representaven un intent del grup de deixar enrere una mica el rock i anar de cara a la música de discoteca que s’escoltava en aquell moment, amb tresors com ConfusionLast Train to London, i Shine a Little Love.

Alguns estudis diuen que la música que escoltes entre els 14 i 17 anys és la que et marca de per vida, igual que altres experiències que vius intensament en aquells anys. Personalment, també em va marcar la musica que escoltàvem a casa quan era molt més jove – Simon & Garfunkel, The Everly Brothers, The Carpenters, Tom Jones i molts cantants de country & western. De fet recordo que sempre teníem música posada a casa quan jo era un xiquet petit. Però, sí, la música de l’època de l’adolescència també va ser un gran moment per a mi. Vaig viure aquells anys plenament dedicat a la meva afició a la música. Treballant com a repartidor de diaris pel matí abans d’anar a classe, i com a dependent en una botiga en caps de setmana, vaig recollir diners per a gastar en millorar el meu equip de reproducció de música i en comprar cassets i discs a dojo. La dècada dels 1980 va representar, per a mi, un paradís, gaudint setmana rere setmana amb els grups nous i cançons meravelloses que sortien com a rovellons, però mai vaig deixar de banda l’ELO. Com que ja tenia una mica més de diners, remenant a les ofertes de les botigues de discs, vaig trobar els primers dos discs que havien gravat als principis de la dècada dels 1970. Aquí vaig descobrir que el grup havia sigut un idea de Jeff Lynne i Roy Wood – qui va ser líder del The Move als anys 60, i només hi va ser un parell d’anys amb l’ELO abans de marxar i formar el grup Wizzard. Aquells dos LPs (Electric Light Orchestra, 1971, i ELO 2, 1973) són menys comercials però contenen petites joies i pistes cap a on aniria el grup. Una peça que ha tornat a sortir a la llum publica fa poc és el 10538 Overture en la pel·lícula American Hustle, però també hi trobem interessants cançons com Momma o la versió que van fer del Roll Over Beethoven.

Al 1983 van treure un nou LP, Secret Messages i evidentment vaig comprar -loen seguida, però al meu gust li faltava el frescor i originalitat dels discs d’abans. És un LP bo, però no al mateix nivell. També havien passat dos anys intensos amb l’ELO ocupant el meu cap dia sí dia també, però ara estaven sortint grups nous contínuament, i jo també estava descobrint joies del passat i ampliant el meu bagatge musical. Amb 16 anys jo estava bevent plenament d’un pou sense fons de música pop, rock, indy, jazz, country…  i els ELO tenien molta feina per a aconseguir un lloc a la cua del tocadiscs. El 1983 va ser l’any de Big Country, The Alarm, Culture Club, Echo and the Bunnymen, Heaven 17, Madness, New Order, Bananarama, The Police, Style Council, o artistes clàssics com Elton John i David Bowie que van tornar a sorprendre. A més a més, ja estaven els The Smiths pujant a l’escenari. Un moment daurat en l’historia de la musica pop. A més, entre la feina a la botiga en caps de setmana, les primeres anades a partits de futbol i concerts, i començar a sortir amb els amics de nit, tenia moltes coses al cap!


I aquí comença a refredar-se la meva relació amb el grup –però només una mica! Per diferents motius, entre ells una sensació d’haver arribat a una mena de punt final amb Secret Messages i el poc èxit que va tenir, el grup es va separar, tornant a ajuntar només tres membres per fer un nou LP bastant fluixet, Calling America, al 86. Jo ja estudiava a la universitat i gràcies a les beques que en aquells anys donaven, la meva col·lecció de bona música va poder anar a més encara! Vaig poder comprar vinils nous i de segona mà cada setmana, i no només copiar-los en casset. També viure a la gran ciutat em va donar l’oportunitat d’anar a molts concerts, gaudint de grans estrelles o grups desconeguts cada setmana. Cheaptrick, Suzanne Vega, Big Country, Orchestral Manoeuvres in the Dark, Huey Lewis, Cutting Crew, Cyndi Lauper son alguns dels noms que em venen al cap…. i l’ELO!  Per casualitats de la vida, jo estudiava a Birmingham, ciutat natal del grup. Al 1986 es va organitzar un concert benèfic per a recollir fons per l’hospital infantil de la ciutat, el Heartbeat Concert. A banda de la presencia de George Harrison, van tocar grups locals com The Moody Blues, UB40, i, com a caps de cartell, l’ELO. Evidentment no hi vaig faltar a la cita!

Després d’aquest concert, cada u va continuar pel seu camí, jo acabant els estudis com podia amb la llengua fora i la moral per terra, i agafant un autocar cap a Catalunya i una nova vida, mentre Jeff Lynne i l’ELO van tornar a deixar el grup en espera. Als anys 90 Jeff va fer algunes obres com a solista, va treballar com a productor i/o compositor amb artistes com Tom Petty, Roy Orbison o George Harrison i molts més, i va formar part dels Travelling Wilburys.


Ara hem de tornar uns anys enrere en la cronologia fins al 1980. Just quan l’ELO estaven començant a guanyar l’etiqueta de ser el grup menys cool del país als ulls dels jóvens que estaven pendents del canvi generacional en el món de la música pop, el grup va assegurar-se l’etiqueta escrivint un grapat de cançons per a la banda sonora  d’un musical, Xanadu. En aquell moment, la pel·lícula va descol·locar molta gent – Olivia Newton-John, la ‘super cool’ Sandy de Grease, aquí feia un paper més clàssic com les típiques noies de les pel·lícules americanes d’abans; rossa, patinadora, vivint a Californià, en una historia romàntica de les de tota la vida. Gene Kelly, estrella dels musicals dels anys 50 en blanc i negre, era l’altre protagonista. I tot això regat amb unes cançons màgiques de l’ELO! És una pel·lícula especial, que en el context cultural i mogut de l’any 1980 no va poder trobar el seu espai, però després s’ha anat consolidant entre els fans dels musicals, dels bons artistes, i de la veu i màgia encantadora de l’Olivia. Vist amb ulls moderns ara, 40 anys després, potser al guió li falta una mica de ritme, però té prou ingredients per a ser un petita obra d’art. A més, amb Xanadu el grup continuaven el viatge per terres màgiques i misterioses que havien començat cantant anys enrere sobre Eldorado i ShangriLa

No podem continuar l’article sense esmentar la connexió amb les Terres de l’Ebre – com potser alguns sabeu, l’artista ebrenc Ignasi Blanch és amic de l’Olivia Newton-John, amb qui ha fet algunes col·laboracions com, per exemple, il·lustrar aquest llibre de cançons que l’Olivia va publicar per a recollir fons per a ajudar en la investigació del càncer. 

Jeff Lynne va treure un altre LP sota el nom de l’ELO però fent el 99% del treball ell tot sol. Zoom va sortir al 2001, però no era el moment encara per al nostre retrobament particular, ja que en aquell moment jo els havia perdut la pista totalment. Diuen que un dels problemes que sempre van patir l’ELO va ser les poques ganes que tenia Jeff Lynne de tocar en públic. Li costava apostar per a fer les gires grans que el grup i els fans necessitaven, ja que ell estava força més content en l’estudi experimentant amb la musica. Però alguna cosa deu haver fet clic, perquè cap al 2013 Lynne va formar una nova versió de l’ELO i va fer alguns concerts esporàdics davant d’un públic amb moltes ganes! Al 2015 va treure l’LP Alone in the Universe i al 2019 From Out of Nowhere, ara usant el nom “Jeff Lynne’s ELO” per a no confondre-se’n amb els altres grups derivats (spin-offs) que diferents membres havien format per a intentar aprofitar-se dels grans èxits del grup. D’aquesta època nova, jo destacaria aquesta peça plena de l’essència de l’ELO i la melancolia o nostàlgia que potser toca si has viscut tota una vida fent música.


Des de llavors el grup de Lynne, l’autèntica ànima de sempre de l’ELO, ha fet diverses gires exitoses amb una posta en escena brutal i el nou grup ple de músics de primera categoria. Estan recollint els fruits de 50 anys de bona feina i el públic ha respost massivament. És igual si són ‘cool’ o no. Com veureu en els vídeos dels concerts nous a continuació, tenen cançons inoblidables que cal reivindicar i gaudir.

Avui, si compres un disc d’ells, no cal posar-ho en una bossa de paper marró quan surts de la botiga, com fan a les pel·lícules quan intenten dissimular la botella de whisky. No cal escoltar-los només amb auriculars per culpa de la por del que diran els amics. Quasi segur que es va inventar el concepte de ‘guilty pleasures’ pensant en l’ELO, referent a aquells plaers i gustos que tens a la vida que no pots contar a ningú per la sensació de vergonya que tindries davant d’aquells amics cools que afirmen que van veure Bob Dylan abans de que agafés la guitarra elèctrica. Al 2021, em sembla que ja toca dir-ho obertament: sóc fan incondicional de l’ELO! 



Per a acabar, els meus agraïments al miner anònim de Barnsley, a les biblioteques publiques i a Lou Ottens (inventor de la casset)… i ara, escoltarem una de les cançons més boniques de la historia de la música pop.