dissabte, 31 d’octubre del 2009

Avui, Monster Mash i Manifestació a Tortosa

La noticia ebrenca d’avui serà la manifestació a Tortosa d’aquest matí - en principi en contra del tancament de la fabrica Lear, i la pèrdua de 500 llocs de treball, però amb el rerefons d’una sensació de que les Terres de l’Ebre són el cul del món, o almenys de Catalunya.
Els empresaris han fet el de sempre, fugir per guanyar encara més diners (perquè de perdre, no perden mai...), però, pregunto, els governants han fet alguna cosa per salvar aquestes feines o buscar-ne altres opcions com fan quan es tanquen fabriques a les capitals?
Les Terres de l’Ebre produeix tota l’energia que volen - "neta", bruta, i radioactiva - i a més s’emporten l’aigua (i voldrien més) per a crear riquesa a altres llocs. A canvi, la joventut ha de agafar els (pocs) trens de tercera que passen per aquí per anar a estudiar a fora i probablement quedar-se allí per a trobar feina, ja que aquí hi ha poc moviment i iniciatives amb prospectes pel futur. I ara també ens volen ficar el cementiri nuclear!
Per tant, crec que avui el clam per un Future per a les TTE ha d’arribar fins a la Plaça Sant Jaume.

També son ells de la Plaça que haurien de tenir els malsons aquest Halloween. Natros, a passar-ho bé, i una cançó clàssica per aquest objectiu és la de Bobby “Boris” Pickett, cantant el Monster Mash (Pickett, Capizzi) a l’any 1962 amb una bona imitació de les veus de Boris Karloff i Bela Lugosi. La lletra, perfecta per avui, parla d’un científic boig fent una festa amb homes-llops, vampirs, zombis, ... i ballant el Monster Mash.
El clip que us deixo no és l’oficial, sinó una bona barreja de pel·lícules de terror i de sèrie B. Per cert, diu l’internet que el BBC va prohibir la cançó a les seves canals de radio fins 1973!



divendres, 30 d’octubre del 2009

The Time Warp, banda sonora per a Halloween i Castanyada

Demà, dissabte, manifestació a Tortosa per fer saber als empresaris i governants que les Terres de l’Ebre també necessiten futur …

… mentrestant, preparem el Halloween i la Castanyada. Sé que hi ha gent que té reticències a celebrar el Halloween, pensant que així es perdrà la tradició de la Castanyada però jo sóc de la teoria de que com més festes es celebren, més divertida és la vida. Més que substituir-la, Halloween se suma a la festa a casa nostra.

Una mica de historia que m’ha tocat aprendre ja que, per molt que els llibres d’anglès dels alumnes parlen de Halloween, fa 20 anys no es celebrava a Anglaterra, era una festa més bé irlandesa o americana ... bé, sembla ser que té els seus orígens en temps dels celtes, una festa pagana per fer fugir els esperits que tornaven a la terra pel any nou, que ells celebraven per aquestes dades. Desprès, com és habitual, l’església es faria càrrec de la festa convertint-la en Dia, i nit, de Tots Sants (All Hallows Eve en anglès antic – o sigui, la festa té el mateix nom com aquí ).
Encara que pensem (jo inclòs) que el “truco o trato” és una americanada, resulta que també té els seus arrels en una tradició europea de fa mil anys quan la gent citarien pregaries per a les animes de familiars morts a canvi de una petita pasta. De fet la Castanyada i Halloween no deixen de ser festes molt semblants. A banda de tenir el mateix nom, també em consta que la gent gran aquí se’n recorda de buidar carabasses i fer-les cares fa anys, o passar la nit contant histories “per a no dormir” (veritat?). En resumen, una festa sempre és benvinguda a casa nostra, vingui de on vingui!

Que coñazo, com diria Aznar!
Una bona banda sonora per Halloween és la de l’obra teatral (1973), i la pel·lícula (1975), The Rocky Horror Picture Show. D’aquí, The Time Warp (O’Brien).

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Carry On My Wayward Son - Kansas

Pensant en grups de rock americà, ara gairebé oblidats (per bé o per mal!), he recordat aquesta cançó de Kansas, peça essencial en qualsevol recopilació de Driving Music (música per a conduir aquelles carreteres que veiem a les pel·lís de Hollywood) , juntament amb temes de Boston, Journey, Styx, Chicago, REO Speedwagon ... i altres guilty pleasures.

Carry On My Wayward Son (Livgren) de Kansas, del LP Left Overture, any 1976.


dimarts, 27 d’octubre del 2009

Bulletproof - La Roux

La Roux, format per Eleanor Jackson (cantant) i Ben Langmaid (instruments i producció) amb la cançó Bulletproof (Jackson/Langmaid) del LP La Roux, de l’any 2009.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

There's always something there to remind me - Sandie Shaw

Continuant amb les efemèrides, fa 45 anys Sandie Shaw va arribar al numero u de les llistes britàniques amb aquesta cançó dels compositors Burt Bacharach i Hal David - There's always something there to remind me.

Va ser el primer èxit de Sandie i potser el més conegut, encara que 3 anys després, participaria en el Eurovision - contra la seva voluntat però animada pels managers per a re-llançar la seva carrera en un moment que ja no venia tants de discs. La cançó Puppet on a String va guanyar el concurs i així Sandie es va convertir en la primera guanyadora anglesa del show de Eurovision.

Durant els anys 80, col·laboraria amb els seus fans, The Smiths, arribant a gravar una versió de Hand In Glove i un LP amb un toc “indie”, a més a més de fer un parell de gires per sales en la mateixa línea. Sembla que des dels anys 90 ja no ha gravat moltes coses noves, bàsicament alguna nova versió de hits antics, i s’ha dedicat a la seva nova professió de psicoterapeuta.


diumenge, 25 d’octubre del 2009

The Bare Necessities, del The Jungle Book


Tornant a les pel·lícules de Disney, avui escoltem alguna peça “filosòfica” del Jungle Book (llibre de la selva).

The Bare Necessities (Gilkyson) cantada per Phil Harris i Bruce Reithermann, o sigui, Baloo i Mowgli, de l’any 1967.
Tal com diuen, potser hauríem d’oblidar-nos de les preocupacions, complicacions, i rotllos de la vida, i buscar només les necessitats essencials per a passar-ho bé, o com diuen per allí, les petites alegries!



dissabte, 24 d’octubre del 2009

River Deep Mountain High - Ike & Tina Turner

Repetim! Una altra composició immillorable de la parella de Ellie Greenwich i Jeff Barry, interpretada per una de les millors cantants de tots els temps (dic jo!), Tina Turner, amb el treball del productor Phil Spector – o sigui, això si que és un Dream Team!

River Deep Mountain High (Greenwich/Spector/Barry) de Ike & Tina Turner, l’any 1966. Amb tota la pinta d'estar gravada baix el metro!

Com diuen els americans, it don’t get better than this !


divendres, 23 d’octubre del 2009

Be My Baby - The Ronettes

El 23 d’octubre de l’any 1940 va néixer Ellie Greenwich. Avui hauria complert 69 anys però aquest estiu ha mort. Potser el seu nom no diu massa cosa però resulta que és la “culpable” de molts dels nostres records.
Junt amb el seu marit, Jeff Barry, van escriure un bon grapat de hits. Va treballar en el món de la música, col·laborant amb molts d’artistes durant tota la vida, però la dècada dels 60 va ser el moment de més gloria, amb cançons com Leader of the Pack, Chapel of Love, Da doo ron ron, The he kissed me. Era una època quan no es donava tanta importància a que el cantant escrigui les seves pròpies lletres, els cantautors, sinó que molts de grups treballaven des de “fabriques” del pop amb compositors com Holland-Dozier-Holland, King-Goffin, Mann-Weil, o aquí Greenwich-Barry.

Be my baby (Greenwich/Barry/Spector) cantada pels The Ronettes de l’any 1963.


dijous, 22 d’octubre del 2009

Mack the Knife - Louis Armstrong

I, perquè no, una versió de Louis Armstrong, gravada en directe a Londres a l'any 1956 ... Mack the Knife (Brecht/Weill).

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Mack the Knife - Bobby Darin

Si mirem 50 anys enrere, a la segona quinzena de l’octubre de l’any 1959 Bobby Darin va arribar a numero u a les llistes anglesos amb Mack The Knife. Hi ha hagut molts de versions d’aquest clàssic i segur que cada u té el seu preferit – jo aposto per les versions de Ella Fitzgerald i Louis Armstrong.

La cançó és del musical, Threepenny Opera (Die Dreigroschenoper), escrit per Bertot Brecht i Kurt Weill a l’any 1928. Suposo que pocs hem vist l’opera, però Mack the Knife sempre ha sigut una peça molt cantada pels cantants de jazz o easy-listening.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Video killed the radio star - The Buggles

Avui ja fa 30 anys (no, no ens estem fent vells, no!) que The Buggles van arribar al numero 1 de les llistes d’èxit a Anglaterra.


El vídeo ha matat a l’estrella de radio ... bé, no ho ha reemplaçat perquè veig que la radio continua i continuarà, però si que potser avui no es pot ser “feo” i un superstar alhora, ara potser més que mai prestem atenció al imatge de la gent.


Video Killed The Radio Star (Downes, Horn, Woolley) de LP The Age of Plastic, de The Buggles. Desprès d’aquest primer LP, dos dels membres, Geoff Downes i Trevor Horn van unir forces amb el grup Yes, gravant un LP amb ells abans d’anar cada u pel seu camí. Horn va aconseguir fer un segon LP dels The Buggles i després es convertiria en un productor molt conegut (treballant per Frankie goes to Hollywood, Paul McCartney, Simple Minds ...). Downes formaria el super-grup Asia amb ex-membres de Yes.



dilluns, 19 d’octubre del 2009

My Hometown - Bruce Springsteen


Una noticia dolenta per a les Terres de l’Ebre. Sembla que avui es confirmarà que la fabrica LEAR a la ciutat de Roquetes tanca, deixant més de 500 persones al carrer. Ja es veia venir, diu molta gent. Espero que si és així, els Presidents, politics, sindicats, també ho veien venir. Han tingut temps per fer tot el possible per a evitar aquesta situació o buscar solucions. Tal com va dir l’alcalde de Tortosa, tancar una fabrica així a la nostra comarca és l’equivalent de tancar una de 10.000 persones a Barcelona.
Veritat que esperaríem una reacció forta del govern de Catalunya si passis això a Barcelona? Pos, a veure que diuen ara …

Fa uns quants anys Bruce Springsteen ja parlava de una ciutat patint, primer, la tensió racial de la dècada dels 60, i després, una crisi econòmica, on les botigues tanquen, tothom marxa si pot, i les fabriques entren en un “procés de deslocalització” – en aquella època, no s’usava termes tan políticament correctes i es podria dir directament que els empresaris et feien una putada, ficant-te al carrer i deixant una família sense futur per guanyar uns quants cèntims més.

My Hometown (Springsteen) del LP Born in the USA. De l’any 1983 – el temps passa, però l’historia es repeteix, i sempre guanyen els mateixos. Crec que la veu i la música ja transmet el missatge amb prou força però per a ajudar més, aquí està la lletra en anglès, i desprès el vídeo amb subtítols en castellà.
És una de les meves cançons preferides del bloc fins ara, encara que més m'hauria agradat no haver-de posar-la ...

I was eight years old and running with a dime in my hand
Into the bus stop to pick up a paper for my old man
I’d sit on his lap in that big old Buick and steer as we drove through town
He’d tousle my hair and say, son, take a good look around
This is your hometown, this is your hometown
This is your hometown, this is your hometown

In `65 tension was running high at my high school
There was a lot of fights between the black and white
There was nothing you could do
Two cars at a light on a Saturday night, in the back seat there was a gun
Words were passed in a shotgun blast
Troubled times had come to my hometown
My hometown, my hometown, my hometown

Now Main Streets, whitewashed windows and vacant stores
Seems like there ain’t nobody wants to come down here no more
They’re closing down the textile mill across the railroad tracks
Foreman says these jobs are going boys, and they ain’t coming back to
Your hometown, your hometown, your hometown, your hometown

Last night me and Kate, we laid in bed talking about getting out
Packing up our bags, maybe heading south
I’m thirty-five, we got a boy of our own now
Last night I sat him up behind the wheel and said, son, take a good
Look around
This is your hometown






diumenge, 18 d’octubre del 2009

Don't Stop Believing - Journey

A Anglaterra un nou concepte del que es parla molt són els Guilty Pleasures. En català, els plaers dels quals ens sentim vergonya a explicar, o fins i tot ens sentim culpables (guilty) de tenir.

Es refereix a aquells aficions o gustos que no són precisament de moda entre la gent “que sap de que va” o els (casi)intel·lectuals experts en matèria ... per exemple, es pot dir en segons quins cercles que ens agrada Barry Manilow, o hem de parlar sempre de Bob Dylan?

Podem dir que preferim llegir l’ultima novel·la de Dan Brown abans que Tolstoy (en rus si és possible!)? Pos, aquests serien guilty pleasures.

Precisament ara s’utilitza molt aquest terme perquè hi hagut una “rebel·lió” de la gent que volem reivindicar que ens pot agradar qualsevol cosa per molt “poc profund” que és, o fins i tot ens poden agradar els dos, Dylan i Manilow! Ara està de moda fer articles, llistes, blocs, sobre els nostres plaers innomenables sense risc de que ens burlaran a la cara.

Personalment tinc molts! Si que m’agrada la música que “hem de tenir”, els Pink Floyd i Jimmy Hendrix de torn, però també m’agraden Abba, els Carpenters ... al institut, ja que no vivia a California, parlàvem de The Smiths i Clash mentre a l’habitació tenia amagat els discs de rock americà - Boston, Asia, REO Speedwagon!

El numero u dels guilty pleasures ha de ser aquesta cançó, Don’t Stop Believing (Cain, Perry, Schon) de Journey, del LP Escape a l’any 1981. No és podia fer públic aquell gust (ni esmentar el grup) davant de segons qui durant anys, però entre amics puc dir, per fi, que m’agrada i molt, i que són molts bon músics amb un cantant de categoria. O no?

dissabte, 17 d’octubre del 2009

El Carrer dels Torrats - Sopa de Cabra

El primer LP en català que vaig tenir, i encara conservo, va ser La Roda dels Sopa de Cabra editat a l’any 1990. Me’l va regalar l’amic i blocaire, Emigdi, per a mostrar-me el que s’estava cuinant a Catalunya musicalment en aquella època.

Quan trec el pols del tocadiscos, encara ho poso - però cada cop menys, ja que la comoditat dels CDs i MP3 està guanyant la partida a la ritual i tradició de escoltar música en vinil.

D’aquest disc, una de les cançons més famoses és El Carrer dels Torrats (Quintana, Cardona)

Participació en el Joc Literari del Tens Un Racó Dalt Del Món

El escriptor i blocaire Jesús Tibau proposa un Joc Literari setmanal al seu bloc Tens un Racó dalt del Mon. Un cop al mes, aquest joc consisteix en escriure un petit conte basat en un imatge o idea que ens proposa. Els blocaires que participen pengen les seves propostes als seus blocs.

És un concurs d’aquells que agraden ja que tots guanyem!! A continuació, el imatge i la meva humil contribució...


Johnny Llorito
- Has sentit la noticia? Juanito s’ha marxat a Hollywood!
- Que?
- Sí, diu que amb tanta pel·lícula de pirates necessitaran més lloros. Té un casting la setmana que ve.
- Doncs, no és tan fàcil com sembla. No te’n recordes del meu avi? Li van llogar els Monty Python i no es va recuperar mai de les hòsties que li van arrear! Va acabar assegut a un racó de la gàbia, més tocat de l’ala que un boxejador dolent.
- Me’n recordo d’aquest gag - molt bo per cert!
- Ja, però tu no saps quantes vegades van haver de gravar-ho! Cada cop que li pegaven contra la taula, si es movia una miqueta, o soltava un petit gest de dolor, Cut! … van estar gravant tres dies fins que va sortir bé del tot! Tot per un grapat de llavors i quatre cèntims mal pagats.

Van passar els dies, i ells sempre mirant des del balcó per si Juanito tornava a casa. De sobte, al mes de febrer de l’any següent, algú va engegar la televisió i allí estava, caminant per la catifa vermella agafat de la ma de Keira Knightley, el ara famós Johnny Llorito.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Playground Love, de The Virgin Suicides - Air


De l’angoixant llibre The Virgin Suicides de Jeffrey Eugenides, Sofia Coppola ens va regalar la pel·lícula del mateix nom a l’any 1999. Assimilant a la perfecció l’ambient de l’historia, el grup francès Air va compondre una banda sonora hipnòtic, idíl·lic, però amb un je ne sais quoi de fons!

Com sempre, sóc fan dels arrels i per això recomano en primer lloc la novella, però a falta d’ella, la pel·lícula és preciosa, amoïnant i trista, però preciosa, i la música per a les llargs nits d’hivern (si arriben) amb les llums apagades.
Playground Love del grup Air, BSO The Virgin Suicides.


dijous, 15 d’octubre del 2009

Jo Vull Ser Rei - Els Pets

Un altre grup d’aquí que sempre m’han agradat son Els Pets.
Avui la cançó Jo Vull Ser Rei. És del LP Brut Natural de l’any 1994. No he trobat cap videoclip “oficial” però si aquest foto-muntatge que algú s'ha dedicat a preparar. De totes formes el bo d’aquesta cançó és la lletra, una autentica joia!

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Devil Came To Me - Dover

L’estadística del bloc també em diu que dels més de 100 temes que he penjat, pocs han sigut de la península ibèrica… fins ara només han sortit Mishima i Obrint Pas.
Que puc dir, m’agrada la música anglo-saxona! Bé, el cert és que no conec tants de grups o cantants d’aquí, però intentaré equilibrar una mica el bloc amb alguns que m’han atret durant els anys que he passat aquí.

D’entrada faig mitja-trampa ja que el grup que he triat avui canten en anglès. Serà perquè l’anglès és la millor llengua per al pop o rock …? O només domina per qüestió de números o marketing?
M’agrada Dover, o al menys, el Dover dels principis abans de “l’evolució” que van sofrir fa un parell d’anys. Devil Came To Me és del LP del mateix nom de l’any 1997, per a mi el millor que han gravat.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

The Breakfast Sketch - Morecambe and Wise

A més a més dels Monty Python, hi ha més comèdia britànica clàssica que val la pena recordar. La parella de Morecambe and Wise sempre han sigut dels meus preferits, amb uns diàlegs fantàstics, un sentit de l’humor absurd, uns gags surrealistes i una capacitat per improvisar i treure humor de qualsevol situació.
Pel YouTube es poden mirar gags en anglès, però aquí posaré un dels més famosos escenes musicals sense diàleg, l’escena de l’esmorzar.


dilluns, 12 d’octubre del 2009

Monty Python

Algun savi va dir que hi ha mentires petites, mentires grosses, i després, l’estadística!
No obstant això, com que sóc fan dels números no puc evitar mirar-la. He vist que el dilluns és el dia que el bloc rep més visites (ja tinc una teoria), i que una de les últimes entrades que s’ha visitat més ha sigut la de Monty Python. O sigui, back by popular demand, penjarem alguna cosa més. Ja ho va dir algun altre savi, un dia sense riure és un dia perdut...

Resulta que els Monty Python tenen el seu propi canal al YouTube. Jo, però, he buscat alguna cosa amb subtítols per si de cas …
Aquí tenim dos dels gags més famosos que van fer, el de la inquisició espanyola, i el del lloro mort. Per acabar, donat que el bloc va de música, la deliciosa “cançó del penis”!





diumenge, 11 d’octubre del 2009

Elephant Stone - The Stone Roses

Aprofitant l’aniversari dels 20 anys des de la publicació del primer LP dels The Stone Roses (amb el titol original, The Stone Roses) a l’any 1989, ho acaben de re-llançar al mercat en versió remastered i amb alguns extras. La publicitat diu que és "el millor LP de música britànica de tots els temps"! Amb això s’han passat dos pobles, però, bé, el cert és que és un bon LP amb grans temes com I wanna be adored, She bangs the drums, Elizabeth My Dear, entre altres, com la cançó que avui pengem – Elephant Stone.

Allò bo si és breu, dos vegades bo. El cert és que van gravar un segon LP, The Second Coming, i després van plegar per passar els últims 20 anys mitificant el primer.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Paper Doll -The Mills Brothers

Tornant a una altra de les meves dècades preferides, els 1940, avui escoltem a Paper Doll (Black) cantada per les magnificent veus dels Mills Brothers, originalment a l’any 1943.


divendres, 9 d’octubre del 2009

Guaranteed, Into The Wild - Eddie Vedder


La banda sonora de la pel·lícula Into The Wild és de Eddie Vedder, líder dels Pearl Jam. La pel·lícula és basada en el llibre de John Krakauer sobre l’historia real de un jove americà, Cristopher McCandless, que va deixar tot, família, diners, els possessions ... per anar a viure a la muntanya sense res més.
La pel·lícula és de l’any 2007 i va ser dirigida per Sean Penn. Tinc molt bones referències d’ella però encara no la hem pogut veure. No obstant això, si és la meitat de bona que la música, segur que val la pena veure-la.

De la BSO, Guaranteed (Vedder), de l’any 2007.




dijous, 8 d’octubre del 2009

The Weight - The Band

Seguint amb l’objectiu rigorós del bloc de seguir l’actualitat, en aquesta època de l’any es tornen a veure xiquets de 9 o 10 anys caminant baix unes motxilles que deuen pesar més de cinc kilos. Pobrets! Ja sé que els llibres són igual a coneixement, però hauria de haver una altra forma d’aprendre sense trencar-te l’esquena baix el pes de la paraula!

Lligant sutilment amb el tema d’avui, penjaré The Weight (La Carrega) dels The Band. Llevat del títol, la lletra no té res a veure amb llibres, senzillament parla d’un home bo que va cap a Nazareth, Pennsylvania, on es fabriquen les guitarres de la marca Martin. Allí, es troba amb tot tipus de gent estrany que li demanen favors i la vida de l’home es va embolicant de mica en mica. Segons el grup, es van inspirar en les pel·lícules de Buñuel.

The Band són un altre grup dels Bons, amb majúscula, de la dècada dels 60. Músics i cantants del més alt nivell, gairebé van inventar l’estil de música folk-rock per ells tots sols. Després d’alguns excessos musicalment d’alguns grups en aquella època, ells van tornar a buscar els orígens de la bona música americana. Recomanaria sobretot els primers dos LPs, In the Big Pink, o The Band.

The Weight (Robertson) és de l’any 1968.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

The Lion Sleeps Tonight - Tight Fit

El lleó dorm aquesta nit – o més ben dit, la lleona. Això és almenys el que esperem, seguint l’actualitat ebrenca. Ara les noticies ens diuen que va una lleona solta pels muntanyes dels Ports!
Xeics, s’ha acabat la temporada dels rovellons de cop! Que dormi, i que la agafin aviat, que això no és el que esperàvem quan ens van parlar de re-introduir predadors a les muntanyes!

The Lion Sleeps Tonight (Linda, Peretti, Creatore, Weiss, Stanton) té els seus arrels a l’any 1939 amb un tema d’un grup de Sud Àfrica, The Evening Birds. Amb alguns canvis la cançó s’ha anat evolucionant i s’han gravat moltes versions. Avui la dels 80 (com no!), amb el grup Tight Fit – any 1982.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

The Lumberjack Song - Monty Python

El 5 d’octubre del 1969, o sigui fa 40 anys, el programa Monty Python’s Flying Circus es va entre per primer cop a la televisió. Que podem dir de Monty Python? Millor que busqueu clips per internet o compreu els DVDs, senzillament pot ser una de les millors series de comèdia de tots els temps!
John Cleese, Terry Gilliam, Michael Palin, Graham Chapman, Eric Idle i Terry Jones. Rarament s’han ajuntat 6 persones amb tanta habilitat i intel·ligència humorística, i una meta en comú, la d’aconseguir un objectiu lloable – fer-nos riure.

La cançó The Lumberjack Song (cançó del llenyataire) originalment es va emetre durant la primer sèrie dels Python, a l’any 1969, però aquí està la versió en directe de la pel·lícula que van gravar al Hollywood Ball a l’any 1982.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Pause, bitte - Joyce

A Brasil estan de festa. Pos, ens sumem a les celebracions amb alguna peça de la cantautora brasilera, Joyce.

Pause, Bitte gravada en concert de Joyce amb la Banda Maluca a l’any 2005.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Sexcrime (1984) - Eurythmics

A l'any 1984 els Eurythmics van gravar la banda sonora de la pel·lícula 1984 basada en la novel·la de George Orwell. Com sempre, recomano tan la música, com la pel·lícula, però sobretot el llibre.
És un llibre escrit a l’any 1949 però fàcilment es podria pensar que s’ha escrit avui mateix mirant la panorama que tenim!

Tanquem la primera setmana literària amb la cançó Sexcrime (1984) del LP 1984 (For the love of Big Brother).


dissabte, 3 d’octubre del 2009

Breakfast at Tiffany's - Deep Blue Something


Aquesta cançó de l’any 1996 fa esment de la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s, la qual està basada en el llibre del mateix nom de Truman Capote publicat a l’any 1958.

La lletra de la cançó bàsicament parla poc de l’obra, senzillament es tracta d’una parella que s’estan separant perquè sembla que no tenen res en comú, fins que el cantant li recorda a la noia que a tots dos els va agradar molt aquesta pel·lícula, i a veure si amb aquest petit detall poden tornar a començar...


Per cert, Tiffany’s és el nom d’una joieria famosa de Nova York, lloc en la que la protagonista somnia, sabent que allí no pot passar mai res de dolent.


Breakfast at Tiffany’s (Pipes) de Deep Blue Something, del LP Home.



divendres, 2 d’octubre del 2009

Love Theme from Blade Runner - Vangelis


Una de les meves bandes sonores preferides és la de la meva pel·lícula favorita – Blade Runner. Aquesta pel·lícula fou dirigida per Ridley Scott a l’any 1982. A primer vista, una obra de ciència ficció o de detectius tipus film noir però que va molt més allà.
Avui, però, no toca parlar de la pel·lícula, a banda de intentar fer-la lligar amb la Setmana de la Literatura al bloc recordant que està basada en el llibre de Philip K Dick, Do Androids Dream of Electric Sheep?.

La música és de Vangelis, avui ajuntem la peça, el Love Theme. Desconnecta el mòbil i gaudeix de cinc minuts del paradís!

dijous, 1 d’octubre del 2009

Turn Turn Turn - The Byrds

Quarta entrega de la setmana de la literatura. Ficció vol dir allò que es fingit o imaginat, segons el diccionari. Per tant, al meu entendre, l’obra de ficció més venuda o regalada (però potser no llegida) de l’historia del món deu ser la Bíblia (autors: diversos).

Referent a aquesta obra de literatura, també hi ha un parell de cançons. La que he triat avui fou escrita per Pete Seeger a l’any 1958 quan va ficar música a un fragment del Llibre d’Eclesiastès afegint només la frase repetida de fons, Turn turn turn (girar ...), i al final, I swear it’s not too late (juro que no és massa tard) després de la frase que diu hi ha temps per a la pau. No he llegit aquesta obra (suposo que es pot considerar una col·lecció de contes, més que una novel·la) però em diuen que està prou bé, sobretot la primera part que conté més acció!

Bromes apart, alguns creuen que el Llibre d’Eclesiastès i, per tant, la lletra original de la cançó, va ser escrit pel rei Solomon fa casi 3000 anys; per tant potser és la cançó de pop més antiga del món?

Com és habitual, hi ha hagut diverses versions de Turn Turn Turn (Seeger, Solomon?) però potser la més famosa és la dels The Byrds, de l’any 1965. The Byrds van tenir diferents line-ups però l’original va ser format per Roger McGuinn, Chris Hillman, Gene Clark, Michael Clarke, i David Crosby, tots ells amb biografies professionals i personals impressionants. Entre els grans músics que després formarien part del grup, també val la pena destacar al mític Gram Parsons.

Aquí teniu la lletra:

To Everything (Turn, Turn, Turn)
There is a season (Turn, Turn, Turn)
And a time to every purpose, under Heaven
A time to be born, a time to die
A time to plant, a time to reap
A time to kill, a time to heal
A time to laugh, a time to weep

To Everything (Turn, Turn, Turn)
There is a season (Turn, Turn, Turn)
And a time to every purpose, under Heaven
A time to build up,a time to break down
A time to dance, a time to mourn
A time to cast away stones, a time to gather stones together

To Everything (Turn, Turn, Turn)
There is a season (Turn, Turn, Turn)
And a time to every purpose, under Heaven
A time of love, a time of hate
A time of war, a time of peace
A time you may embrace, a time to refrain from embracing

To Everything (Turn, Turn, Turn)
There is a season (Turn, Turn, Turn)
And a time to every purpose, under Heaven
A time to gain, a time to lose
A time to rend, a time to sew
A time for love, a time for hate
A time for peace, I swear it's not too late