diumenge, 31 de maig de 2009

At Seventeen - Janis Ian

Pels diumenges, música una mica més relaxant. At Seventeen (Ian) és probablement el single més conegut de Janis Ian. Del LP Between The Lines, 1975, és una peça una mica auto-biogràfica que conta els sentiments pels quals ha de passar una noia a l’adolescència quan no és guapa, prima, rossa, desitjada per tots els nois del institut...
Encara que no dono massa importància a les lletres normalment, sent la gran majoria un seguit de clixés, trobo que Janis Ian escriu molt bé en general, i aquesta cançó conté frases molt originals, i personals per a ella.

dissabte, 30 de maig de 2009

Money (That's What I Want)


Dedico la cançó d’avui a la majoria de polítics britànics, que han demostrat que, gentlemen o no gentlemen, els diners és el que més els interessa...

Money (That’s what I want) (Gordy/Bradford) de Barret Strong de l’any 1959.

Les millores coses de la vida no costen diners, però se les poden quedar els ocells i les abelles, perquè jo vull diners, és l’únic que vull ...

divendres, 29 de maig de 2009

I'm Not Gonna Teach Your Boyfriend How To Dance With You

Una altra cançó bona per a una festa per si encara hi esteu. I si ja heu tingut prou de futbol (és possible?), pos, igualment puc recomanar el LP dels Black Kids per totes les festes que ara venen a l’estiu.

Com agrada la música dels 80, no? Pos, no, no és dels 80 encara que ho sembla. La cançó I’m Not Gonna Teach Your Boyfriend How To Dance With You (Youngblood, Holmes, Snow, Watley, Youngblood) és de l’any passat. Black Kids van debutar amb el seu primer LP Partie Traumatic a l’any 2008. Música per a ballar i xalar de principi a fi ...

dijous, 28 de maig de 2009

We Are The Champions


No podria ser cap altra cançó avui. Queen, amb We Are The Champions (Mercury), del LP News of the World, 1977.

Felicitats al Barça i, sobretot, a Guardiola – tenia els meus dubtes fa un any però he de reconèixer que fins i tot ha superat els somnis dels més optimistes :)


dimecres, 27 de maig de 2009

Also Sprach Zarathustra

Falten 12 hores pel començament de la pel·lícula. Tindrà un final feliç?

Per a afegir tensió (si cal més!), possiblement el millor principi de pel·lícula en l’historia del cine.

Also Sprach Zarathustra de Richard Strauss (1896) interpretada per la Orquestra Filharmònica de Viena, fou usada per a començar la pel·lícula 2001 A Space Odyssey, a l’any 1968.

dimarts, 26 de maig de 2009

Landslide

Continuant amb els aniversaris, avui la bella donna Stevie Nicks celebra els seus 61 anys. Stevie canta i compon pel grup Fleetwood Mac des de l’any 1974, a més a més de haver assolit una carrera plena d’èxits com a solista. Nombrosos adjectius s’han gastat per descriure-la a ella i a la seva música – misteriosa, bella, encantadora, embruixadora, intrigant, seductora ...

Una peça de poesia pura, Landslide (NIcks) parla dels canvis que ens espera en la vida i en l’amor. És del primer LP que va cantar amb el grup, LP anomenat Fleetwood Mac també, de l’any 1975. Aquí la canta en directe juntament amb el seu company de grup i ex-company sentimental, Lindsey Buckingham (si penseu que Ventdelpla és una bona novel·la, llegiu la historia dels Fleetwood Mac! sex, drugs and rock `n`roll !)



dilluns, 25 de maig de 2009

A Town Called Malice

Paul Weller va néixer un 25 de maig com avui, fa 51 anys. Ha passat per diversos etapes de música. Des del 1983 fins el 89 com a líder del Style Council i des de llavors com a solista, però avui vull recordar els seus principis al The Jam del 1976 fins 1982. Ballant entre el punk i el pop-rock, The Jam van representar molt per a una generació de anglesos. Fins al punt que avui en dia, Paul és reconegut com a una mena de figura pare, el Modfather (jugant amb la paraula Godfather, padrí, i la música d’estil Mod), per molts cantants i grups actuals.

Una ciutat anomenada malícia, A Town Called Malice (Weller), del LP The Gift, va arribar al numero u a Anglaterra a l’any 1982 ressonant perfectament amb els sentiments de desesperació de la gent que sortia dels crisis econòmics dels 1970s només per a patir les solucions de la Thatcher - “si no fa mal, no cura” ! De totes formes la cançó és un crit optimista de que si vols que la vida millori, pos, la hauràs de buscar tu mateix.


Per cert, la millor cançó per a començar un dilluns de matí!

diumenge, 24 de maig de 2009

Please Mr Postman


Avui per a acabar la setmana de Motown, un hit històric. La primera gravació de Motown va ser Come To Me de Marv Johnson, i el primer èxit notable, Money (That’s What I Want) de Barret Strong, arribant al numero dos de la llista d’èxits especialitzada en Rhythm & Blues.
Però el privilegi de tenir el primer numero u a la llista principal, a l’any 1961, és per als The Marvelletes.

Please Mr. Postman (Dobbins, Garret, Holland, Bateman, Gorman) - si us plau, senyor carter - ens conta el desig d’una noia de rebre una carta del seu xicot que està a la guerra. Com moltes cançons populars, hi ha hagut més versions – les dels The Beatles o The Carpenters sent dos exemples notables.

El vídeo també és històric, amb el grup actuant fa 48 anys, però si trobeu que la qualitat del so no és prou bona, també podeu provar aquí.

dissabte, 23 de maig de 2009

The Tears Of A Clown

La cançó de Smokey Robinson and the Miracles, The Tears of a Clown (Wonder, Cosby, Robinson) del LP Make It Happen és de l’any 1967 però Motown no la va llançar com a un single fins l’any 1970. Va arribar a dalt de tot de les llistes d’èxits americanes i britàniques.

Stevie Wonder i el seu productor, Hank Cosby, van escriure la música i la van regalar a Smokey Robinson pel Nadal de l’any 66. Ell va afegir la lletra, comparant un home abandonat per la seva amant amb el pallasso que s’amaga darrera un somriure fals. Una altra gran producció de l’equip de Motown ...

divendres, 22 de maig de 2009

Where Did Our Love Go?


La casa discogràfica Motown celebra els seus 50 anys aquest any. Durant aquest mig segle han registrat 57 numero uns al Billboard Hot 100 (les llistes d’èxits americanes), dels quals els primers 18 es van gravar aquí. Hitsville és l’estudi original on van treballar des del 1959 fins al 1968. Avui en dia és un museu i si no podeu viatjar fins allí físicament, podeu clikejar aquí per a entrar-hi dos minutets i veure el lloc on tants dels nostres records es van fabricar.

Si aquest bloc sobreviu l’estiu, més endavant farem una altra setmana de Motown amb hits d’altres dècades però aquesta setmana m’estic dedicant a l’època de la música que més m’agrada - els 60. El grup de Motown que va tenir més èxit comercial en aquells anys és The Supremes. Del 1964 al 1969, dotze numero uns entre tota la màgia que van gravar Diana Ross, Mary Wilson i Florence Ballard – la primera alineació abans dels canvis que vindrien després. Per cert, per a veure més o menys com era la vida en un girl group com aquest i el perquè dels canvis, la pel·lícula Dream Girls és un bon exemple.

Where Did Our Love Go? (Holland-Dozier-Holland) dels The Supremes, de l’any 1964. Com a tota cançó bona, conté un bon ritme picant de mans, instruments de vent, i una temptació irresistible de fer petar els dits! No obstant això, en mirar el vídeo pensava que havien llogat el públic al Madame Tussaud’s però cap a la meitat del clip crec que algú respira!

dijous, 21 de maig de 2009

Standing In The Shadows Of Love


The Four Tops van tenir diversos hits a la dècada dels 60 amb la veu inconfusible del seu cantant i líder, Levi Stubbs. Reach Out, I’ll Be There; It’s The Same Old Song; Walk Away Renee; Bernadette … i podriem continuar.

Si enteneu de tecnicismes de la música (jo no), es veu que un dels factors interessants de The Four Tops era que, encara que el cantant era un baríton natural, els compositors/productors el feien cantar en un registre per a tenors donant, així, un to més urgent a la seva veu.

Un dels meus temes favorits d’ells és Standing In The Shadows Of Love (Holland, Dozier, Holland) de l’any 1966.

dimecres, 20 de maig de 2009

Do You Love Me


Un hit de la casa Motown de l’any 1962. The Contours cantant Do You Love Me (Gordy). Va arribar al número 3 a les llistes d'èxits americanes.

Com a moltes cançons clàssiques, sovint les coneixem a traves d’altres referències culturals com, per exemple, els anuncis, les pel·lícules. Aquesta en concret, potser la recordareu de la pel·lícula Dirty Dancing.

El vídeo-clip no és de l’any 1962 sinó quan ja tenien uns quants anys més, però Déu n’hi do ... !

dimarts, 19 de maig de 2009

Ain't Too Proud To Beg

Ain’t too proud to beg (Whitfield-Holland) és un altre èxit de la maquina del Motown. Cantada per The Temptations, va arribar al numero 13 a les llistes americanes a l’any 1966.
Diuen que aquest single va fracassar dos cops en les reunions setmanals de “quality control” quan votaven quin seria el pròxim single. Ho van millorar fins que a la tercera, va arribar el vist-i-plau per llançar-la al mercat.

The Temptations, The Vandellas, The Supremes, ... tots son molt bons grups però la clau és en els compositors i productors. Motown, a la decada dels 60, tenia gent treballant com a Berry Gordy, Smokey Robinson, Norman Whitfield, Brian Holland, el germà Edward Holland , i Lamont Dozier – aquest últims tres sovint treballant junts.

Records a quan la música era tan difícil de aconseguir o car per a comprar que cada disc era un tresor que miraves i miraves fins que coneixies l’any, productor, compositor, el track listing, la cara B si era single, el imatge de la funda, l’artista ... coses que anem perdent ara que tenim el sobre-dosis de poder tenir vint CDs nous cada nit mentre dormim.

dilluns, 18 de maig de 2009

Heatwave

La discogràfica Motown celebra els seus 50 anys i he decidit apuntar-me a les celebracions penjant alguns dels seus èxits aquesta setmana. Berry Gordy la va fundar a Detroit a l’any 1959 i d’aquí ve el nom - motor + town, ciutat del cotxe – ja que l’industria de l’automòbil estava centrada en aquesta ciutat.

Gran part de la música gravada per Motown és un pop-soul amb un so molt característic ja que, especialment als anys 60, era una “fabrica” de crear cançons amb compositors de categoria escrivint de 9 a 5 dia rere dia per uns cantants i grups amb les millors veus del moment, tot revisat per un “control de qualitat” molt estricte.

Bé, diuen que una cançó val més que mil paraules i crec que sabrem el que és el Motown Sound als dos segons d’escoltar aquest tema. (Love is like a) Heatwave (Holland,Dozier, Holland) de Martha Reeves and the Vandellas és de l’any 1963.

diumenge, 17 de maig de 2009

Baby I'm A Fool

Melody Gardot és una cantant de soul-blues-jazz amb una veu preciosa tot embolicada amb un aire de misteri que transporta el oient. Crec que no fa falta saber més per apreciar-la, però sent com som els humans, segur que la seva historia personal també afectarà a qui la escolta i encara afegirà un altre toquet de màgia.

Resulta que quan tenia 19 anys, a l’any 2004, va estar a punt de morir en un accident esgarrifós amb un Jeep quan ella anava en bicicleta. Lesions graves a l’esquena, les cames, el coll, li van deixar al llit tot un any. Lesions al sistema nerviosa han afectat la seva sensibilitat en vers la llum i el so. Va perdre habilitats lingüístiques i memòria. És llavors, quan li van proposar “teràpia musical” per millorar les connexions neurals danyades, que va començar a tocar la guitarra (gitada d’esquena), cantar, i composar.

Baby I’m a fool (Gardot) és del seu segon LP, My One And Only Thrill, de l’any 2009. Pel YouTube també es pot trobar el video oficial (però no m’agrada gaire) aquí i gravacions de molts de concerts.

dissabte, 16 de maig de 2009

Rocket Man

Aquesta setmana els americans han anat a reparar el telescopi Hubble en el transbordador Atlantis i els europees han enviat a l’espai els dos telescopis Herschel i Planck que van a col·locar a només un milió i mig de quilometres d’aquí! A veure quins secrets ens desvelen ...

Pos, ja que sóc poc subtil, aquí tenim Rocket Man (John, Taupin) de Elton John. Aquest single, que explica els sentiments d’un astronauta que ha de deixar la família per a volar cap a Mart, és del LP Honky Chateau de l’any 1972.

Sempre es pregunta si, tenint els problemes que tenim aquí baix a la Terra, val la pena gastar diners en l’espai. Jo crec que si. Crec que els diners que es gasten en les missions i investigacions deu ser una misèria comparat en els diners que es malgasten a la Terra en guerres, corrupció, salvant banquers etc. Per exemple, el cost total dels telescopis europees i la missió és només un 0,3% dels diners que el G20 van acordar gastar per “salvar el sistema”. També em sembla que la naturalesa humana és de voler saber més i més i no podem ficar fre a les nostres inquietuds.

divendres, 15 de maig de 2009

Participació en el Joc Literari del Tens un Racó Dalt del Món


El escriptor i blocaire Jesús M.Tibau proposa un Joc Literari setmanal al seu bloc Tens un Racó dalt del Mon. Un cop al mes, aquest joc consisteix en escriure un petit conte basat en un imatge o idea que ens proposa. Els blocaires que participen, pengen les seves propostes als seus blocs.
És un concurs d’aquells que agraden, ja que tots guanyem! Aquí teniu el imatge i la meva humil contribució...



UN DESCANS EN EL CAMÍ
- Ha sigut una batalla com mai havia vist abans. Ens atacaven de tots costats però vam lluitar fins que ja no podíem més. Em fiques una altra cervesa?
- Si, si, en seguida. Convida la casa, el mínim que podem oferir un heroi com vostè.
- Gràcies, s’agraeix. No sé quantes hores hem estat combatent – ja t’ho he dit, tampoc sé com he pogut arribar fins aquí. Em posaries alguna cosa per a picar, també?
- Clar que si, faltaria menys. Ara mateix li servim, el millor que tenim a la taverna.
- I una altra cervesa? Quina set! Doncs, no sé quants n’hi havien, l’únic que podíem fer era donar cops d’espasa a cegues i aguantar, repel·lint-los un cop rere altre. Mmm, pa i formatge, que bo! No tindríeu una costella de corder també, ja saps, a veure si em puc refer ...
- Si, si, senyor, tot un honor complaure’l. I ara que, que pensa fer?
- Bé, una gerra més, i tornaré a estar com nou. Ai, per cert, saps on puc comprar un tubet de Loctite?

No Surrender

Ja que falta menys pel cap de setmana, pos, escoltem alguna cosa amb un mica de marxa per anar canviant de xip. No Surrender (Springsteen) del LP Born in the USA, 1984. Fa falta dir que és de Bruce Springsteen, The Boss?

El clip és d’un concert a Washington DC, any 2004.

dijous, 14 de maig de 2009

I've Never Been To Me

Avui dedico aquest tema a Alba – una de les seves cançons preferides, a veure si li ajuda passar un nou dia a la feina i apropar-se una mica més al cap de setmana! Charlene va gravar I’ve never been to me (Miller, Hirsch) a l’any 1977 però no va tenir gaire èxit fins que va tornar a les llistes a l’any 1982 quan ella ja treballava en una botiga de llaminadures! És una cançó, com algunes de l’Abba o altres cantants de l’època discoteca dels 1970, que ha calat molt en els records de la gent i que, gràcies a la roba, alguna frase picant, i l’estil de vida, han esdevingut cançons populars pels drag-queens o altres àmbits camp. I’ve never been to me, concretament, és la cançó que obre la pel·lícula de Priscilla, Queen of the Desert.

La lletra està cantada en primera persona per una dona que ha viscut al límit i ha fet de tot – amants, diners, etc – però ella explica a una “senzilla” ama de casa que potser la housewife ha triat millor. Li diu que, per molt que la protagonista ha voltat mon i gaudit de tots els plaers imaginables, potser no ha après o experimentat sentiments de veritat, de cuidar de una família i viure una vida plena d’un altre tipus d’experiències. Fins aquí, amb una primera lectura, bé, però després alguna gent ha volgut interpretar alguna cosa més – per exemple, la noia que canta podria ser una prostituta d’alt-standing, o inclòs que la frase “mai he arribat fins a mi” parla de tenir un orgasme “tal com cal”!
No ho sé. Personalment em quedo amb l’explicació bàsica, i més quan m’he assabentat que les lletres originals estaven escrites des del punt de vista d’un rodamón parlant a un jove, però després les van arreglar per poder cantar-les una dona.

No obstant això, és veritat que les lletres son bastant picantets i tenen un aire kitsch-camp, perfecte per a Priscilla (clikejant aqui podeu veure l’escena del drag-queen cantant-la). Charlene també va gravar una versió en castellà que podeu sentir aqui – pot ajudar per seguir l’historia però, per mi, no és tan bona com a l'original i s’han menjat les frases més interessants en anglès, com fer l’amor amb un capellà, despullar-se pel rei ...!

He triat aquest videoclip dels molts que n'hi ha de Charlene perquè encara que els lavis no estan massa sincronitzats, crec que se suma a l’aire kitsch a la perfecció...

dimecres, 13 de maig de 2009

Un tros de fang

Una en català! Encara que tinc, i he escoltat, molta música en català (i castellà) el fet és que m’atrau molt més la música feta als països anglo-parlants. No sé el perquè però pocs grups catalans baixen del prestatge a casa per entrar el toca-CDs. Dels conjunts que si que escolto sovint, però, està aquest. Mishima, un grup de Barcelona, liderat per David Carabén. Segur que els coneixeu molt millor que jo, i així no cal que m’enrotlli més amb la seva biografia!

Un tros de fang (Carabén) és una cançó del seu 4t LP, Set tota la vida, de l’any 2007.

Amb video mig-enregistrat a les Coves de Benifallet ! Aprofito aquest fet per deixar caure una pregunta que, no per ser vella, ha perdut pertinença – quants de llocs hi ha al mon que, tenint el patrimoni paisatgístic-natural-cultural que tenen les Terres de l’Ebre, es quedarien amb els braços creuats?

dimarts, 12 de maig de 2009

Walk On By, i altres

Burt Bacharach va néixer el 12 de maig de l’any 1928 i, per tant, avui celebra els 81 anys. No sé si el seu nom us sonarà però estic segur que la seva música si. És un dels grans compositors de la música pop, escrivint principalment en una època quan no donàvem tanta importància a que un cantant també escriguis les seves propies cançons i hi havia compositors qui eren sinònims de la paraula “èxit”. Normalment ell escrivia la música, i sovint produïa les gravacions, mentre Hal David escrivia les lletres. A la Wikipedia expliquen tècnicament perquè la seva música tenia aquesta cosa tan especial i memorable però prefereixo no saber-ho, sinó escoltar-la. Setanta de les seves composicions han entrat en la llista dels 40 Principals dels EEUU des dels anys 60 fins fa poc.

Molts artistes i grups han cantat les seves composicions però durant les dècades dels 60 i 70 Burt va formar la seva aliança més fructuosa amb la cantant Dionne Warwick, amb la qual va gravar èxits com Walk On By, I Say a Little Prayer, i Do You Know The Way To San Jose (totes tres de les mans de Bacharach/David, i dels anys 64, 67 i 68 respectivament).

Aquí Burt i Dionne canten junts un popurri d’aquestes tres peces clàssiques (si no teniu la paciència per a escoltar la presentació, comencen a cantar als 2 minuts!). Crec que és un concert de l’any passat, quan ja tenia 80 anys.

dilluns, 11 de maig de 2009

Free Bird

Encara hi ha gent a que ens agraden els solos de guitarra de cinc minuts i la cançó Free Bird deu contenir un dels millors. No conec massa la discografia de Lynyrd Skynyrd llevat dels 2 o 3 cançons famoses. M’han dit que tenen peces molt millors que aquesta però penso que és la més emblemàtica. Si no la coneixeu, s’ha de tenir paciència ja que dura 10 minuts però val la pena. També m’han explicat que és una peça típica per a tocar als jocs de guitarra del Play Station. Per bé o per mal, encara no he entrat al mon del PS – no vaig passar dels anys 1981/82 i els Space Invaders del Atari! – però tampoc cal tantes virgueries. Amb la porta de l’habitació tancada i una raqueta de tenis, quants adolescents no han “tocat” aquest solo?

L’historia de Lynryd Skynyrd és tràgica ja que alguns dels membres més significatius de la banda van morir en un accident de avió al 1977, així tallant en sec la trajectòria d’un grup de southern rock dels millors que hi ha hagut (encara que 10 anys després van tornar a formar el grup).

Free Bird (Collins, Van Zant) és del seu primer LP del 1973.

diumenge, 10 de maig de 2009

Flume

Un altre exemple de la música bona, pel meu gust, sortint dels EEUU últimament és Bon Iver.
L’historia darrera és que al 2007 a Justin Vernon la vida li va passar tres males jugades – el seu primer grup de música es va separar, va trencar amb la novia i va sofrir una malaltia dolenta. Va marxar 3 mesos a viure sol a una cabanya a la muntanya per “recuperar-se”. Aquí amb els pocs instruments que tenia va escriure i gravar les cançons que després formarien el CD For Emma, Forever Ago . Va triar el nom Bon Iver i, per actuar en públic, ha ajuntat un petit grup de musics però la gravació original és només ell gravant i re-gravant instruments i veus fins que va arribar a aquesta obra d’art. Un disc per escoltar. No se sap com però ha aconseguit un so especial i màgic – other-worldly com diríem en anglès!

El clip és la primera cançó del LP, Flume (Vernon), tocat en directe als estudis de una cadena de radio. Si penseu que així ja sona molt bé, cosa certa, espereu-vos a obtenir el CD!

dissabte, 9 de maig de 2009

Waterfront

El amic i blocaire Emigdi m’ha fet recordar els Simple Minds. Va haver un moment al final dels anys 80 quan semblaven que competirien amb U2 per ser els reis del “stadium rock”, amb aquests himnes potents, capaços de moure masses i omplir un estadi d’encenedors il·luminant la nit. Però els U2 van fer un canvi d’estil, com sempre, i els Simple Minds van desaparèixer del mapa, per mi. Han continuant treballant i, segons el Wikipedia, des de l’any 2000 han tornat a rebre bones critiques però jo els he perdut la pista totalment.

Per avui he buscat una cançó de les de l’època quan estaven “evolucionant”, deixant enrere el pop-electrònic i a punt de fer-se mundialment famosos per les grans, en tots els sentits, cançons com Don’t you forget about me, Alive and Kicking, o Mandela Day.

Waterfront (Simple Minds) del LP Sparkle in the Rain, 1984.

divendres, 8 de maig de 2009

White Winter Hymnal

Tornant al segle 21, un grup “nou” del qual s’ha parlat molt últimament són els Fleet Foxes. Van debutar amb el LP del mateix nom, Fleet Foxes, l’any passat. Jo l’acabo de “aconseguir” i de moment no el conec gaire però pinta bé. Diferent, original, nou però vell, veus en harmonia, records dels Beach Boys, de Crosby Stills & Nash, cullerada de música folk, i dues més de cançons tradicionals ... en resumen, val la pena comprar el disc, posar-lo a la torre, baixar els llums i gaudir de música pura. A més a més, graven per la casa discogràfica Sub Pop. D’aquí també van sortir Nirvana i, ara, The Flight of the Conchords, dos altres craks pel meu gust eclèctic – friki !

White Winter Hymnal (Fleet Foxes) va ser el primer single del LP i crec que és un bon exemple del que fan, però quan els conec millor, segur que en tornarem a parlar d’ells.

dijous, 7 de maig de 2009

Sweet Dreams

Somnis dolços són els que haurem tingut molts aquesta nit. 183 minuts de patir per poder arribar a Roma! Davant de l’impossibilitat de trobar una cançó a cuita-corrents que pugui reflectir tot allò que hem sentit quan per fi ha entrat el gol, el primer xut entre els tres pals, pos, he triat aquesta simplement pel títol – i perquè m’agrada. Com moltes cançons de la dècada dels 80 em porta bons records de on, com i quan ho escoltava.

Sweet Dreams (are made of this) – Stewart/Lennox - és una cançó dels Eurythmics de l’any 1983, probablement el seu primer gran èxit internacional.
Tornant al futbol; quins dies vivim, ei? A veure que passarà el dia 27 ...

dimecres, 6 de maig de 2009

Build Me Up Buttercup

The Foundations, un grup anglès de soul, en la línea de l’estil Motown, van aconseguir el seu èxit més gran amb aquesta joia. Build Me Up Buttercup (D’Abo, Macauley) va arribar al numero 2 de les llistes d’èxit a Anglaterra al 1968. Després ha sonat dia si, dia també en recopilacions nombroses, cadenes de radio, anuncis, pel•lícules …
Encara recordo el primer cop que jo tinc consciencia d’haver-la sentit, quan un amic al institut em va passar una cinta de música dels 60 i aquesta va ser la cançó que em va cridar l’atenció. És lo que diem “catchy”, o sigui, que enganxa.

Davant de les dificultats de trobar un clip de The Foundations cantant, penjo aquest clip amb el cast de la comèdia There`s Something About Mary, una pel•lícula que també enganxa!

dimarts, 5 de maig de 2009

The Killing Moon

Continuant amb les efemèrides, avui Ian McCulloch celebra els seus 50 anys. És el cantant del Echo and the Bunnymen, grup indie de Liverpool que van viure el seus moments de gloria a la dècada dels 80, encara que avui en dia continuen actuant i gravant.
Van auto-declarar el seu 4t LP, Ocean Rain del 1984, com el millor disc de tots els temps! No diria tant però realment és un bon disc. Es poden trobar cançons com Seven Seas, Silver, i el d’avui, The Killing Moon (Sergeant, McCulloch, Pattinson, de Freitas).


dilluns, 4 de maig de 2009

It doesn't matter anymore

Han passat 50 anys des de que aquest single de Buddy Holly era el numero 1 de ventes a Anglaterra al maig del 1959. 50 anys !!
Buddy ja havia mort al febrer del 59 en un accident d’avió on també van morir els cantants Richie Valens i The Big Bopper entre altres passatgers. Però el seu “stock” de música va continuar donant èxits durant uns quants anys, a més de tenir una gran influencia sobre la pròxima generació de cantants. Per tant, encara que Don McLean diu que el dia de l’accident va ser “el dia que el música es va morir” a la cançó American Pie, per sort no és veritat.

Concretament It doesn’t matter anymore (Anka) és una de les poques cançons que Buddy Holly no va composar ell mateix – de la mà de ell tenim algunes perles com ara, That’ll be the day, Peggy Sue, Every Day, i Heatbeat entre moltes altres
El vídeoclip – recordeu quan miràvem així com els discs voltaven? Quins records!

diumenge, 3 de maig de 2009

Misty

Alguna cosa més apropiada pels matins dels diumenges. Ella Fitzgerald (25/4/1917 – 15/6/1996). No m’enrotllaré més; si no la coneixeu encara, feu clik i sentireu una de les millors veus de jazz de tots els temps.

La cançó, Misty (Erroll Garner), és del 1954 originalment però la primera versió que Ella va gravar és del 1960.

dissabte, 2 de maig de 2009

Common People

L’activitat intensa dels blocaires ebrencs és el que m’ha animat més a obrir el meu petit espai també. Per aixó, voldria esmentar alguns dels blocs que parlen de música amb més o menys freqüència i que ens regalen alguna novetat o ens porten bons records – per exemple, Tens un racó dalt del mon, Manel Zaera, Pantalla Completa, La Voz Telúrica, o Ventet del Sud entre altres.

Avui penjo un clip de Pulp, un altre dels bons grups de Sheffield! Van ser com a una rafega d’aire fresc als anys 90 quan tant de Brit-pop sonant quasi tot igual ens avorria una mica. Les lletres els deixen com al pas entremig dels The Smiths i ara els Artic Monkeys, i la música, pos, una mescla de pop-rock-dance-electrònica … tot això portat pel geni de Jarvis Cocker, qui avui en dia continua treballant en solitari o fent alguna col·laboració. La cançó és Common People (Banks, Cocker, Doyle, Mackey, Senior) de l’any 1995.

“I want to live like common people”
… I said "pretend you've got no money" but she just laughed and said "oh you're so funny". I said "Yeah, well, I can't see anyone else smiling in here.”


divendres, 1 de maig de 2009

Waiting for the Great Leap Forwards

Com a molt de gent, suposo, no celebro gaires festes precisament per les connotacions religioses o política- socials, sinó simplement gaudeixo d’un dia sense feina:) Però aprofito el dia d’avui per a recordar que fa temps que hi ha alguna gent que ens diuen que vindran temps millors. O que els hem de fer arribar nosaltres mateixos, tal com sempre ha aconsellat Billy Bragg, un cantautor que sovint toca temes politiques com molts altres cantants però amb l’avantatge de que també té un sentit del humor i un “saber fer” amb les paraules que donen com a resultat unes lletres de primer categoria.


Si no li coneixeu, els primers discs (més o menys els dels anys 1980) eren els més radicals, molta política i una guitarra elèctrica. Després, amb una banda més treballada vindrien els discs que introduirien altres temes com les relacions humans etc. Últimament s’ha dedicat també a treballar molt la recuperació de música tradicional i antigues cançons de protesta o de folk. Dos discs recuperant música de Woodie Guthrie amb Wilco, i moltes altres col·laboracions.

La cançó Waiting for the Great Leap Forwards (Bragg) del 1988 pot ser la cançó més emblemàtica de Billy Bragg. A mi sempre m’ha fet gràcia com s’acabava la versió original amb “the revolution is only a t-shirt away” - només falta comprar la samaretta per a fer arribar la revolució - però últimament als concerts Billy ha “actualitzat” la lletra amb bastant encert! Us deixo amb aquesta actuació del 2007.