divendres, 27 de juliol de 2012

Stay with me - The Faces #Franco_a_Tortosa_encara

Ara m'he adonat que, amb tants altres rotllos al cap, ja han passat 7 mesos de l'any i encara no he dit res sobre el monument de Franco que tenim a Tortosa. Imperdonable! En fi, poca cosa nova puc afegir als meus arguments, els quals he expressat diverses vegades aqui al bloc (fem clik); només m'augmenta la sopresa en veure que any rere any, ningu (dels que poden) mou fitxa per eliminar aquesta vergonya. Si algu encara pensa que Franco no va ser tan "dur" com altres dictadors, recomanem aquest llibre.
Sembla que de moment, Franco es queda entre natros (mentre a Madrid els alemans han vingut per retirar les seves vergonyes).
..........
Wow, just realised that we're already half-way through the year and I still haven't said anything about Franco's monument which is still in place, 37 years after his death! 37 years of democracy and we still have to suffer the shame of a monument to this dictator and the suffering and hardship he imposed on Catalonia and Spain. I have little to add to my earlier posts in the subject, which can be read by clicking here. And if anyone still doubts what Franco meant, I recommend reading this book.
So, while the German govt. eliminates Fascist symbols in Madrid, who's gonna come here to help us regain our dignity ----


dilluns, 23 de juliol de 2012

Survival - Muse #Olympics

D'aqui uns dies començaran els Jocs Olimpics de Londres, probablement passats per aigua! Tres setmanes de sofa i televisio! I comença aquest divendres. Normalment no miro mai la ceremonia d'inauguració ja que no li veig el sentit - fins que tenia 25 anys tampoc sabia que en feien! Llavors va ser quan em van obligar a mirar la de Barcelona! Però potser la de Londres, ho miraré, ja que el director de l'espectacle és Danny Boyle - director de pel·lis com Trainspotting o Slumdog Millionaire.
Normalment aquestes ceremonies demostren alguna cosa de la cultura del pais, i per aixo espero un bon dosi de bona música.
Per cert Muse han fet la cançó oficial dels Jocs, i aquí està. Survival.
....
Just a few days now until the grey rain-drenched Olympics of London! Three weeks of sofa + TV await! This Friday is the opening ceremony - normally I never watch them as I don't really see the point. In fact, until the age of 25 I didn't even realise they had one, but then with Barcelona '92 I was "forced" to see it. Anyway, this year I may make another exception as apparently the show's director will be none other than Danny Boyle - film director of classics like Trainspotting or Slumdog Millionaire.
These ceremonies usually try to show something of the host country's culture, so I'm expecting to see a good dose of decent pop music :)
By the way, the official Olympic song is Survival by Muse, and here it is.

diumenge, 22 de juliol de 2012

Why not your baby - Dillard & Clark #TheBestMusic

Sempre arribo una mica tard ultimament però tampoc és excusa per deixar passar temes tristos com la mort de Doug Dillard el 16 de maig. Doug formava part dels The Dillards, juntament amb altres membres de la familia, i van fer molt per apropar la musica tradicional de "bluegrass" al public dels 60 de la musica pop/rock. Jo li vaig descobrir en aquest LP que va gravar juntament amb Gene Clark, un altre dels meus heroes, un dels components claus dels The Byrds. Tinc més coses dels Byrds i dels Dillards, però aquest LP té una cosa especial, i ha aconseguit entrar en el meu All Time Top Ten. Bé, aquesta va per tu Doug, gràcies per tot.
(PD; el video que algu ha posat al Youtube no té es a vore amb la cançó però trobo que queda molt be!).
....
Better late than never, so here's a small homage for Doug Dillard who passed away on May the 16th. Doug was a member of The Dillards, who did a lot to bring bluegrass back to popularity in the 60s, and he made this amazing album with Gene Clark, another of my faves. I've got plenty of stuff by the Dillards, and by Gene's band, The Byrds, but this LP beats them all and has earned a well-deserved spot in my All Time Top Ten. Doug, wherever you may be, thanks for the music!
(PS; video that someone has made, has nothing to do with the song - but I think it hits the nail on the head! Cool!).
Why not your baby - by Dillard and Clark (1969).

divendres, 20 de juliol de 2012

David Espinos a San Sebastian !

Avui el super-music tortosi, David Espinos, toca al Festival de Jazz de San Sebastian! Aqui podem veure'l (a la dreta) tocant uns blues amb Ivan Rojas.
.........
Today, Tortosa musician David Espinos, is playing at the internationally acclaimed San Sebastian Jazz Festival. Let's go David!
Here, with Ivan Rojas playing some blues (David is the one on the right).




And, David with Somewhere over the rainbow.

dijous, 19 de juliol de 2012

Labelled with love - Squeeze #Cosesquenoacabodentendre

Hi ha moltes coses que no entenc. Bé, és una manera de parlar, ja que normalment si que els entenc, però no voldria .... en fi, entre tot el que no entenc, oblidem de lo gros i anem als detalls que veig cada dia de la vida en els meus viatges cap a la feina i escola.
OK, gent que aparca els seus cotxes malament mentre porten els xiquets a l’escola. No veuen que, encara que ells pensen que « només són 2 minuts », realment si ocupes els passos de vianants i les voreres, estàs posant en perill els altres xiquets que també volen arribar a l’escola. Tampoc entenc com la policia no fa res. La tolerància està molt bé sempre que no es converteix en un perill pels demés, que hem aparcat a 4 minuts de l’escola per no molestar. Gggrr!! 

 
Per creuar la via del tren, (per exemple d’anar al meu barri fins l’escola) tenim una passarel·la que costa 3 minuts en creuar. Si, és un pal. Però la mateixa gent que m’estan insistint que he de pagar per anar a un gimnàs, són els que no usen el pont i passen pels forats de les tanques per creuar la via a peu. Ja sé que no hi ha gaire perill a Tortosa, ja que arriben 3 trens i mig, però trobo que és un mal exemple pels petits, i una oportunitat perduda de estirar les cames. Gggrrr!


Separant els barri de la Raval i la zona d’esports detras dels centres comercials, hi ha la via del tren i un canal. També hi ha una passarel·la per passar-los. L’ajuntament, amb els NOSTRES diners, ha posat tanques molt noves i boniques per evitar que la gent pugui creuar per baix o arribar fins el canal. Pos, la gent els trenquen, i la ajuntament torna a posar-les – amb els NOSTRES diners. Total, alguns que usen aquest camí ràpid, igualment van a fer esport! Ggrrr!!
Per que alguna gent deixa que els seus gossos facin les seves necessitats a les voreres, al voltant de l’escola, i no ho netejen, ni l’ajuntament fa res? Gggrrrr!
Uf, aquí s’acaba el sermó!

...
Things that bug me. Well, actually many things bug me, but today we’re gonna forget the Big Picture and look at those little details I see every day on my way to work or the school run which never fail to bemuse, bewilder, or even bug, me.
Those folks who park there cars illegally while dropping kids off. Yeah, “it’s only two minutes”, but those two minutes you’re spending blocking the pavement or zebra crossing are the two minutes which put the other kids at risk. Kids who have parked maybe in the mega-big car park just a 4-minute walk away. And the police say or do nothing. Aaagghh!

The railway separates my part of town to the neighbourhood with our school and my work-place, but luckily there is a footbridge which takes 3 minutes to cross. What I don’t get are the folk who always insist to me on the importance of going (paying) to a gym and doing sport, but sneak through gaps in the fences and cross the lines directly to save their weary legs a full 3-minute walk. Mmmmm!

A bit further down town, the railway, and a canal, separate one neighbourhood from the area with sports installations and commercial centres. Again, there’s a footbridge. The local council, with OUR money, have put up some cool new fences to stop people crossing the lines or getting down to the canal. Well, now folk rip the fences down to cross the lines, saving the 3-minute marathon (very often on their way to do sport). And the council spend more or MY money to fix it and .... Aaarrgghh!

Dog-owners who let their dogs “do their business” on the pavements, especially around the school, and don’t clean it up. Snif.
And here endeth the rant.


dimecres, 18 de juliol de 2012

40 - Albert i la Banda dels 13 #Estació_Benifallet


 Continuant amb un dels nostres objectius de l’estiu – sentir bona música en família. No és fàcil trobar actuacions que ens agraden i que siguen en horari relativament “family-friendly”, amb dos xiquets de 7 i 8 anys, i que siguen en llocs xulos i còmodes (res d’estar embotit en un bar). Però ja hem tingut una altra alegria. La setmana passada vam vore el concert de jazz, i aquest divendres passat vam poder vore, per fi, Albert i La Banda dels13 en directe. Va ser a l’antigua estació de Benifallet, ara convertit en un bar-restaurant-hostal al mig del bosc, tocant la Via Verda, i sovint de nit a l’estiu fan una mica de música a l’aire lliure en una terrassa la mar de xula. Dic “per fi” perquè fa temps que intentàvem coincidir en la banda, i ja ho hem aconseguit! I ha valgut la pena – el lloc mereix un 10, i la música i els musics també. Una bona barreja de pop, soul, rock n roll, i bon humor! Ideal per qualsevol festa! Aquest divendres va ser la versió acústica del grup, tal com actuen en aquest clip que hem trobat.
..............
One of our summer objectives (for UK readers; summer means sun, heat, and plenty of outdoor activities!) is seeing some decent music with the kids. In summer there are many outdoor shows, festivals, and concerts, and now the kids are growing up – 7 and 8 years-old –it’s time we got out and enjoyed ourselves together as a family. Two weeks ago was jazz week. And last week, a beautiful outdoor midnight performance by Albert i la Banda dels 13. An old disused railway line, through the forest and mountains, has been converted into a cycle and walk-way and some of the old stations, into bars-hostels-restaurants. Such as this one at Benifallet. So miles away from civilization, we lounged back under cooling breeze through the pine trees, beer in hand, to hear this amazing midnight concert .....

divendres, 6 de juliol de 2012

Jazz

Ja hem pogut disfrutar del fantastic festival de jazz que tenim a Tortosa aquests dies. Dimecres a la nit, a l'aire lliure, al barri vell, a fora del bar dels Amics dels Castells, van escoltar unes meravelloses versions d'algunes cançons classiques de jazz, gracies al grup Laia Porta i el Dan Posen Trio. 
Va començar tard, i va acabar tard, però, i aixi no vam poder aguantar fins el final, però una de les peces que van cantar va ser aquesta The Way You Look Tonight escrita per Kern i Fields per a la pel·licula Swing Time, 1936. I aqui la teniu. Potser Fred és un millor ballarin que cantant, però a mi m'encanten les seves pel·lis ...i tot seguit, un clip del grup en questió, Laia Porta i el Dan Posen Trio. Don't miss it!!
....
This week is Jazz Festival Week in Tortosa, and on Wednesday night we finally managed to get round to checking out a concert. A free open-air one, in a square in the old part of town with a fine bar providing (not free) drinks and snacks. A great time was had by all, as we were treated to a treasure chest of classic songs by the likes of Gerswhin, Porter, Bacharach ...by Catalan jazz group, Laia Porta and the Dan Posen Trio.  One of these gems was The Way You Look Tonight (Kern/Fields), from the Fred and Ginger film, Swing Time. Maybe he dances better than he sings, but I just love his movies, so here's Fred ..., swiftly followed by the group themselves, Laia and the boys. Don't miss it!


And here's Laia and the Dan Posen Trio, themselves,

dimecres, 4 de juliol de 2012

Hold Me Now - Thompson Twins #Whatever_happened_to...

Avui estrenem una nova sèrie d’apunts, anomenada “Que els va passar als ....?”. No per parlar de grups o cantants que han desaparegut del tot, sinó dels que han desaparegut de la meva vida. Aquells que en un moment donat, han sonat molt en la meva vida, però després els he perdut de la vista – potser encara toquen, però ja no m’arriben, o potser pels canvis en la meva vida ja no m’arriben, o potser s’han marxat a l’espai en un ovni.
En fi, als 1983-84, els Thompson Twins estaven molt presents en la meva vida, bàsicament gràcies al LP Into The Gap. Per llavors ja havien reduït el grup fins al line-up classic, de Tom Bailey, Alannah Currie, i Joe Leeway. D’aquest LP, gairebé totes les cançons eren bones – en aquell moment! Després encara aguantarien a la cresta de l’ona un parell d’anys més, amb algun altre èxit, i tocant al Live Aid al 85. Al 86, Joe Leeway va deixar el grup i ja cada any es sentien menys i tenien menys èxit. I des de llavors ja no sabia res més...
Segons internet, Bailey i Currie van tenir una relació i família i es van mudar a Nova Zealanda, arribant a casar-se (91), i després divorciar-se (2003). Al 92 aquests dos van plegar el grup, i van començar un altre que es deia Babble, amb un parell de LPs durant els 90. Des de llavors Tom Bailey ha continuat treballant com productor o fent banda sonores i Alannah Currie va deixar la musica per començar una nova època d’artista de vidre.
...
A new series of posts kicks off today, entitled “Whatever happened to ...?”. Not necessarily those singers or groups who have disappeared completely off the radar, but rather those who have disappeared from MY radar. Maybe they still sing, maybe they don’t, but I’m referring to those artists who at some point in my life have meant something to me, but then either through their or my fault, I’ve lost track of them.
Back in’83/84, the Thompson Twins were a great band, for me, with the LP Into The Gap being chockablock full of instant electro-pop hits. A this point in their career they had finally settled on the reduced line-up of the band, Joe Leeway, Alannah Currie, and Tom Bailey – remember those hair cuts?! For a couple of years they kept churning out hits and even played at Live Aid, but after that they became less and less successful as the 80s went on, and finally dropped out of my life.
So here’s where internet searches kick in. Joe Leeway left the band in 86 but the other two continued  as the Thompson Twins until 92 before calling it a day, and forming another group called Babble which had a couple of (unheard of for me) albums in the 90s. In their private lives they got together too, had a baby, got married, moved to New Zealand, and eventually split up in 2003. Tom Bailey has continued working in the music business, producing and writing soundtracks (to what?), whereas Alannah left to set up a glass-art workshop.